abandonament

Aquesta rosa, sense ser meva, m’ha acompanyat pràcticament tot el dia. L’he vista de bon matí, tot d’una, damunt la taula que s’ha convertit en el meu centre d’operacions i que, mica en mica, tothom ha anat ocupant de manera despreocupada, nerviosa i alegre. Al llarg de les meves anades i vingudes entre bambalines, m’anava mirant la rosa i em sembla que, fins i tot, en un moment donat li he adreçat unes paraules breus. La rosa s’ha anat pansint, molt lleument; estirada, però, entre la llista de guanyadors, la meva bossa i un parell d’ampolles d’aigua ha anat resistint el pas de les hores. Quan la música arribava a la fi he recollit les meves coses, he endreçat la paperassa a la bossa, he dit adéu als que encara percebien la meva presència i una mica transparent he enfilat la rampa que em portava a la sortida. He pensat que l’amo de la rosa no se n’oblidaria i quan he sortit al carrer i he vist el dia gris i fred del sant Jordi d’avui, m’he sentit més abandonada que la rosa.

vermell

La noia del semàfor

Tens la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no has après encara, que algun dia
l’amor és aquesta arma carregada
de soledat i de malenconia
que ara t’està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tan lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.

Joan Margarit

Dia internacional de la poesia