tempesta

Aquesta tarda s’ha començat a congriar la tempesta que fa temps que s’anunciava. L’estranya sequera ambiental (gens habitual a la nostra comarca) que fa que ens enrampem cada vegada que ens toquem, el vent eixut que ens tiba la pell, el mar ple de crestes blanques, la roba voleiant a l’estenedor… tots els senyals externs ens indiquen que s’acosta. M’agraden les tempestes truculentes, plenes de llamps i trons eixordadors, amb pluja caient a bóts i barrals. Quan s’acaben, torna el repòs i l’ambient esdevé net i diàfan com si s’esperés perquè l’estrenem de nou.

ciclista

Ja ho he decidit, quan sigui gran seré ciclista. Agafaré la bicicleta i faré camí. Seguiré corriols de muntanya voltats de flors oloroses, camins amples i assolellats que em portaran d’un poble a un altre, rutes que resseguiran la costa i l’aroma penetrant del mar m’omplirà els pulmons. Hi haurà dies de tot, uns seran freds i els altres càlids. Quan plogui m’aixoplugaré sota una balma, quan el sol cremi em banyaré en rius i gorgs gelats. Les ventades em faran trontollar i aleshores aniré una estona a peu arrossegant la bici però aviat tornarà la calma i podré continuar endavant. A voltes algun altre ciclista solitari farà via amb mi fins que els nostres camins prenguin sentits diferents i torni a rodar sola. Alguna nit serena, estirada panxa enlaire, contemplaré els estels. Tindré el cos cansat, els músculs de les cames entumits i l’ànima feliç. Tot això ho faré, quan sigui gran.