abandonament

Aquesta rosa, sense ser meva, m’ha acompanyat pràcticament tot el dia. L’he vista de bon matí, tot d’una, damunt la taula que s’ha convertit en el meu centre d’operacions i que, mica en mica, tothom ha anat ocupant de manera despreocupada, nerviosa i alegre. Al llarg de les meves anades i vingudes entre bambalines, m’anava mirant la rosa i em sembla que, fins i tot, en un moment donat li he adreçat unes paraules breus. La rosa s’ha anat pansint, molt lleument; estirada, però, entre la llista de guanyadors, la meva bossa i un parell d’ampolles d’aigua ha anat resistint el pas de les hores. Quan la música arribava a la fi he recollit les meves coses, he endreçat la paperassa a la bossa, he dit adéu als que encara percebien la meva presència i una mica transparent he enfilat la rampa que em portava a la sortida. He pensat que l’amo de la rosa no se n’oblidaria i quan he sortit al carrer i he vist el dia gris i fred del sant Jordi d’avui, m’he sentit més abandonada que la rosa.