l’últim dels últims

Un dia vaig sentir un pare que s’exclamava: “-serà l’últim dels últims!” referint-se al seu fill quan es va adonar que es feia tard per recollir-lo a l’escola. Sentir-se l’últim dels últims no agrada a ningú, ni quan ets un nen petit assegut a la porteria ni quan ets un adult en qualsevol moment de la teva vida. En general mai m’he sentit així i si, en el passat, alguna vegada m’hi he sentit, a hores d’ara ja ho he oblidat. Per això darrerament quan, de tant en tant, per força em sento l’última de les últimes i dels últims, abans de deixar que la tristesa m’aclapari del tot, m’obligo a revoltar-me a mi mateixa i a dir-me que s’ha acabat. S’ha acabat. Un nen pot ser l’últim dels últims a l’escola. La portera li donarà conversa i el farà pintar i fins i tot el deixarà entrar darrere del taulell i remenar el material que hi haurà escampat pel damunt. Quan passes dels deu anys i ja ningú et ve a buscar a l’escola està totalment prohibit ser l’últim dels últims i més encara que ningú t’hi faci sentir.