hivern

Però de fet no fa temps d’hivern. Aquest matí he fet una petita excursió fins a sant Martí de Mata i ho he pogut comprovar. Ja era un quart d’onze quan sortia de casa i enfilava la riera de sant Simó. He entrat a les cinc sénies i he vist els enciams de colors, les escaroles de cabell d’àngel i les carxofes primerenques.Tots ben arrenglerats. El mar feia el fistó blau que contrastava amb els colors de la terra. Després m’he desviat cap a l’esquerra i he travessat camins i masos i més terres de conreu fins que he arribat a sant Miquel. He reposat cinc minuts per tornar a agafar embranzida i arribar a sant Martí. Sempre em sorprèn la vista de l’ermita del segle X colgada d’arbres que fan del lloc un redós ombrívol fins i tot al pic de l’estiu. El vent m’ha fet baixar a esmorzar a mig camí de l’ermita sota el sol d’hivern que escalfava força. La baixada ha estat lleugera fins que he arribat a les restes del castell de Mata. Mira que hi he passat vegades per davant i fins avui no m’he decidit a pujar-hi. Quina vista tan fantàstica! El Maresme, tan llarg com és, estès als meus peus. Fins i tot he vist Monjuïc sota un lleu tel calitjós. El mar quiet i blau esquitxat per una solitària barqueta blanca. Els horts i els enciams pintaven el paisatge de color verd. És cert que no veiem la neu, però amb un hivern com aquest… qui la vol, la neu?

tarda

Després d’una setmana estranya a la feina on s’han barrejat classes, setmana cultural, avaluacions i cansament acumulat, he arribat a divendres més viva del que em pensava. Per això quan finalment, passades les quatre, he sortit en bici (per anar veient com serà la meva vida quan sigui gran) m’he adonat que l’he encertada de ple. La claror de la tarda era preciosa, l’aigua del mar quieta i transparent i a l’horitzó s’aixecava una boira finíssima com un lleu borrissol blanquinós. He arribat a tocar d’Arenys, just fins on la via, la nacional i la sorra de la platja t’ho comencen a posar difícil. Aleshores he desfet el meu camí i, malgrat la bellesa de la tarda, he enyorat altres tardes de divendres molt diferents de la d’avui.

ciclista

Ja ho he decidit, quan sigui gran seré ciclista. Agafaré la bicicleta i faré camí. Seguiré corriols de muntanya voltats de flors oloroses, camins amples i assolellats que em portaran d’un poble a un altre, rutes que resseguiran la costa i l’aroma penetrant del mar m’omplirà els pulmons. Hi haurà dies de tot, uns seran freds i els altres càlids. Quan plogui m’aixoplugaré sota una balma, quan el sol cremi em banyaré en rius i gorgs gelats. Les ventades em faran trontollar i aleshores aniré una estona a peu arrossegant la bici però aviat tornarà la calma i podré continuar endavant. A voltes algun altre ciclista solitari farà via amb mi fins que els nostres camins prenguin sentits diferents i torni a rodar sola. Alguna nit serena, estirada panxa enlaire, contemplaré els estels. Tindré el cos cansat, els músculs de les cames entumits i l’ànima feliç. Tot això ho faré, quan sigui gran.