tristesa

Has sentit a dir que les persones generoses sempre acaben rebent amb escreix tot el que donen. I el que encara és millor: aquestes persones no solen esperar res a canvi, potser per això la mística del donar de manera desinteressada i rebre com un dolç mannà tot el que s’ha donat prèviament deu ser un sentiment de plaer indescriptible. No ho sé. No sé què es deu sentir, però imagino que deu ser extraordinari. Deveu pensar que sóc una persona egoista, garrepa i insolidària. Jo també ho penso perquè no recordo haver rebut res per part dels meus congèneres. Ni un dolç mannà, ni una mostra de generositat. Hauré de revisar la meva manera de fer tot elaborant una llista plena d’accions altruistes. Enviaré missatges als amics que ho passen malament donant-los ànims sense esperar que es recordin de contestar; oferiré consell quan me’l demanin (una, dues, tres, tantes vegades com calgui); quan un amic (?) quedi amb mi i em deixi plantada una i altra vegada, les seves excuses sempre seran més vàlides que les meves i hauré de mostrar-me comprensiva, fins i tot, si em planten el dia que sigui jo la que estigui necessitada de consell i d’un copet a l’espatlla, ja que el motiu de l’amic (?) haurà estat molt més poderós. Sobretot, no m’enfadaré perquè podria ser injusta i no adonar-me que les altres persones estan més ocupades que no pas jo i no tenen ni tan sols mig minut per dir-me que aquell dia no podran escoltar les meves penes. Les persones com jo solem ser injustes i tendim a magnificar les nostres desgràcies i a minimitzar les dels altres, per això quan ens acusen de ser arbitràries fem examen de consciència. I aleshores, oh, miracle, deixem d’estar molt enfadades i comencem a sentir-nos tristes. I no pas tristes per la nostra manca de generositat, per la nostra insolidaritat, per la nostra manca d’empatia… No! res d’això. Ens sentim tristes per haver perdut amics que han intentat posar-nos al nostre lloc i baixar-nos els fums i que hem acabat abandonant no fos cas que ho aconseguissin.