hivern

Però de fet no fa temps d’hivern. Aquest matí he fet una petita excursió fins a sant Martí de Mata i ho he pogut comprovar. Ja era un quart d’onze quan sortia de casa i enfilava la riera de sant Simó. He entrat a les cinc sénies i he vist els enciams de colors, les escaroles de cabell d’àngel i les carxofes primerenques.Tots ben arrenglerats. El mar feia el fistó blau que contrastava amb els colors de la terra. Després m’he desviat cap a l’esquerra i he travessat camins i masos i més terres de conreu fins que he arribat a sant Miquel. He reposat cinc minuts per tornar a agafar embranzida i arribar a sant Martí. Sempre em sorprèn la vista de l’ermita del segle X colgada d’arbres que fan del lloc un redós ombrívol fins i tot al pic de l’estiu. El vent m’ha fet baixar a esmorzar a mig camí de l’ermita sota el sol d’hivern que escalfava força. La baixada ha estat lleugera fins que he arribat a les restes del castell de Mata. Mira que hi he passat vegades per davant i fins avui no m’he decidit a pujar-hi. Quina vista tan fantàstica! El Maresme, tan llarg com és, estès als meus peus. Fins i tot he vist Monjuïc sota un lleu tel calitjós. El mar quiet i blau esquitxat per una solitària barqueta blanca. Els horts i els enciams pintaven el paisatge de color verd. És cert que no veiem la neu, però amb un hivern com aquest… qui la vol, la neu?