tempesta

Aquesta tarda s’ha començat a congriar la tempesta que fa temps que s’anunciava. L’estranya sequera ambiental (gens habitual a la nostra comarca) que fa que ens enrampem cada vegada que ens toquem, el vent eixut que ens tiba la pell, el mar ple de crestes blanques, la roba voleiant a l’estenedor… tots els senyals externs ens indiquen que s’acosta. M’agraden les tempestes truculentes, plenes de llamps i trons eixordadors, amb pluja caient a bóts i barrals. Quan s’acaben, torna el repòs i l’ambient esdevé net i diàfan com si s’esperés perquè l’estrenem de nou.

glaç, gel, fred

Fa estona que sents els capcirons dels dits com si fossin glaç. Mica en mica t’has anat acotant i l’esquena és una mitja lluna perquè t’has arraulit sense adonar-te’n, com si una mà de gel t’acariciés entremig dels omòplats. Quina sensació de fred! No t’agrada gens. Per això ràpidament corregeixes la postura i et poses ben dreta; refregues una mà amb l’altra friccionant amb interès especial els capcirons dels dits i imagines que una mà calenta et ressegueix la columna redreçada.