tardor

M’agrada la tardor encara que a Mataró la tardor és una mica de mentida. De fet, si més no al començament. Ara és tardor, acabada d’estrenar, però fa més calor que al mes d’agost a Bath. Tot i això, ahir al matí quan vaig sortir de casa a quarts de vuit per anar a escola, feia una mica de fresca, res de l’altre món, però. Quan dic una mica de fresca vull dir que s’hi estava bé, que no feia aquella calor enganxosa que sol començar a finals de maig i que a vegades s’allarga fins a l’octubre. Tot i això em va fer gràcia comprovar que la majoria de persones amb qui em creuava portava una jaqueteta, un jersei. Fins i tot hi havia qui anava amb caçadores gruixudes de pell. El meu pare ja m’ho diu que el fred és psicològic i penso que encara que ho digui de broma, té raó. Com que és tardor ens hem de posar una rebequeta. Si la temperatura fos més baixa que la d’ahir però ens trobéssim a l’agost (a Bath o a Barcelona) aniríem amb tirants.

plor

Aquest agost vaig parar uns dies a Londres i vaig aprofitar per anar al 84 de Charing Cross Road. El motiu d’anar fins a aquesta adreça tan concreta era per una qüestió purament mitòmana. Pel juliol vaig llegir el llibre de Helene Hanff que es titula precisament així: 84 Charing Cross Road. L’obra és una narració epistolar que ens acosta a la relació entre la pròpia escriptora i el dependent d’una llibreria de vell ubicada precisament en el número 84 d’aquest carrer. L’escriptora, que es guanyava modestament la vida escrivint guions per a una sèrie televisiva americana, estableix una relació amb la llibreria esmentada ja que volia obtenir llibres a bon preu però que al mateix temps fossin edicions boniques i acurades. El que comença amb una simple transacció comercial s’acaba convertint en una sòlida i ferma amistat entre l’escriptora i l’empleat primer, tot i que més tard, i de retruc, s’hi acaben implicant els altres empleats de la llibreria. No diré res més del llibre, només que està basat en fets reals i que força anys més tard i en homenatge a tots els protagonistes i especialment a Helene Hanff es va acabar posant una placa commemorativa que recorda aquests fets. Sé que després la llibreria es va traspassar i finalment va tancar. Jo ja sabia que la llibreria no existia i que al mateix lloc s’hi havien succeït diferents negocis. El que no em podia imaginar és que actualment és la seu d’un MacDonalds de dimensions considerables. Crec que veure el MacDonalds no em va afectar massa. No deixa de ser un negoci com un altre tot i les connotacions que té o que li vulguem donar. El que em va sorprendre va ser la meva pròpia reacció: mentre llegia la placa em vaig trobar plorant a llàgrima viva, inconsolable, sense poder parar. Ni tan sols el pudor que m’inspiraven els vianants que circulaven per allà va posar fre a les meves llàgrimes.

 

senat

El senat, cada vegada més, s’està guanyant una fama de cementiri de elefants on hi rauen aquells polítics denostats, que fan més nosa que servei, i que anem mantenint entre tots. Hi ha però un altre senat, un Senat amb majúscules, un Senat cost zero i que té la seu a la meva ciutat, que sigui dit de passada, és una ciutat poble: Mataró. Com deia, aquest Senat es troba al capdavall de la Riera, a la confluència del carrer Barcelona, la Muralla de sant Llorenç i la plaça santa Anna. Allà hi ha un banc de fusta on cada dia (estiu, hivern, faci fred, calor o vent) s’hi troben una colla de sèniors, ancians, vells o com els anomenem a casa, els “vellots”. (Sisplau, entengui’s que aquest “vellots” és dit amb afecte, com el “Joanot” medieval en el que el sufix -ot equivalia a tracte familiar o afectuós). Al que anava: entre aquests vellots hi ha el meu pare, (que també sigui dit de passada, la majoria de vegades, porta la veu cantant!) i ahir em va explicar que mentre era a la sessió del Senat s’hi va acostar una comitiva formada, entre d’altres, per l’alcalde de Mataró i en Miquel Iceta. L’Iceta se’ls va adreçar i va donar la mà al meu pare. Després d’una conversa breu, el meu pare li va dir que ell era independentista de tota la vida i que mai no el votaria. L’Iceta va torbar-se lleument però el meu pare li va dir que això no volia dir res i que podien ser amics igualment. El polític va riure i després de xerrar una mica més amb el Senat, tota la colla va emprendre la retirada. Els vellots estan satisfets. Les autoritats els saluden, s’hi acosten i ells dieuen el que pensen i sempre n’obtenen un somriure (potser condescendent?) però somriure al cap i a la fi. M’agrada passar pel Senat i saludar-los. Sovint faig un petó al meu pare i continuo el meu camí. Quan la conversa és abrandada, passo de llarg sense dir res per no destorbar, i sempre em resta el convenciment que la feina que es fa al Senat mataroní és tan útil com la del senat estatal però, això sí, infinitament més barata.

veritat

Escric el que considero que és veritat.

Hecateu de Milet, s. V aC

colors

verd

1 1 adj. [LC] Del color de l’herba tendra o d’un color consemblant més o menys clar. El fullatge verd dels arbres. La persiana és verda. Uns ulls verd maragda.

blanc

1 adj. [LC] Del color de la neu, que reflecteix tots els rajos de l’espectre combinats. Un cavall blanc. Un cigne blanc. Marbre blanc. Un lliri blanc. Blanc com la neu, com un glop de llet. L’àvia té tots els cabells blancs. Un home amb la barba tota blanca.

vermell

1 1 adj. [LC] Del color de la sang arterial, de les roselles. Les quatre barres vermelles de la bandera catalana. Tenir els llavis vermells, les galtes vermelles. Vermell com una rosella, com un perdigot. Un ocell que té el pit vermell. Tenir els ulls vermells de plorar. Un ferro vermell, roent.

Aquesta és la definició dels colors segons el DIEC. Poesia pura. He trigat a descobrir que la poesia també es pot trobar en un diccionari general de la llengua i, la veritat, m’ha semblat fantàstic.

perdre

L’has perdut o t’ha perdut? Has perdut. Ho saps perquè les paraules dites a la babalà (?) et fereixen i perquè el dit que t’assenyala sap que la millor defensa és un bon atac. De fet ja fa temps que ho saps i no hi ha hagut més alts que baixos o més baixos que alts simplement saps que fa temps que no hi ha reciprocitat. De fet no n’hi ha hagut mai de reciprocitat. Sempre has donat i donat i no has esperat gaire res a canvi. I no et sap greu: tothom és com és i tu ets així. Estàs acostumada a anar regalant per la vida: el teu temps, les teves il·lusions, el teu esforç, el teu treball, la teva alegria, la teva energia… i també estàs acostumada a rebre poc o poquet. I no et sap greu. Bé. No te’n sabia. Cada vegada te’n sap més de greu. I te’n sap perquè t’ha començat a pujar la mosca al nas, perquè te n’has cansat, perquè sí, perquè et dóna la gana. Te n’has cansat. I de cop i volta el que et fa adonar del teu cansament és que et retregui una falta qui amb tu n’ha comès moltes. O dit amb paraules de la teva mare: “sempre et veuràs emmascarat per una paella bruta!” I és clar. Tu ja ho sabies que havies perdut. Feia temps que ho sabies però no ho volies admetre. Perquè malgrat la teva duresa, la teva fortalesa, la teva seguretat… (ai!) no deixes de ser una criatura fràgil que necessita com la resta de criatures les seves dosis d’afecte. Efímeres, escadusseres, matusseres, però dosis d’afecte. Escadusseres, matusseres, efímeres… I ja està. Ara ets el rei del joc. La reina s’ha fet fonedissa fa estona i lentament t’inclines. Primer els genolls a terra, el maluc dret, estires el braç hi recolzes el cap i et dius a tu mateixa: “escac i mat”. I com que vols que el to no sigui melodramàtic sinó optimista penses per una vegada a la vida que ets massa bona per deixar-te perdre!

misantropia

segons el DIEC

misantropia f. [LC] [PS] Aversió al tracte de les persones.
Doncs això.

pantalons

Avui tornava tranquil·lament cap a casa molt i molt cansada. Un cansament com si hagués treballat anys seguits sense pausa. La claror intensa de la tarda de primavera feia, però, més passador el meu retorn. Quan ja enfilava el meu carrer, gairebé a la cantonada de Sant Ramon amb Quintana he baixat de la vorera perquè dos senyors d’una edat més propera a la vuitantena que a la setantena estaven fent petar la xerrada i no els volia interrompre passant per entremig. Tanmateix, un d’ells s’ha adreçat a mi i m’ha aturat polidament i demanant-me disculpes per avançat, ha volgut saber el meu parer sobre la qüestió que els ocupava. El meu interlocutor m’ha demanat què em semblaven els pantalons del seu company insistint que eren molt lletjos i que feia el ridícul portant-los ja que considerava que estaven ben passats de moda. L’home subjecte de l’atac i víctima de les fúries estètiques del seu company, m’ha mirat amb un cert compungiment i una mica temerós de la meva sentència. No cal que digui que la situació m’ha resultat curiosa i original i no m’he pogut estar de complaure’ls sense ofendre’ls. M’encanten les sorpreses que et proporciona la quotidianitat en els moments més inesperats i després d’una curosa i alhora discreta observació per part meva dels pantalons del senyor, he procedit a emetre el meu veredicte. Abans però miraré de fer una petita descripció de la vestimenta d’ambdós. El senyor, blanc de les crítiques del seu company, portava uns pantalons amples de mil ratlles d’un blau clar. Estil “gatsby” que en dèiem als anys vuitanta o de pinces; de camal ample i d’aparença molt còmoda. Molt passats de moda, però, avui en dia, què vol dir “passats de moda”? Perquè com tots sabem, tot torna i, malgrat que els pantalons es veien d’una temporada pretèrita, tampoc no desentonaven de manera massa cridanera. He vist “modernets de merda” molt més estrafolaris i “passats de moda” que el senyor en qüestió. L’interlocutor esteta portava un vestit de vellut fi d’un to blau marí, amb camisa blanca. Potser un vestit massa d’hivern, però no tinc res a objectar. La primavera és complicada i a certes edats és millor pecar de prudent que d’agosarat. Tots sabem que els constipats de primavera són traïdors. Bé. Els he dit que els pantalons em semblaven clàssics i que si ell hi anava de gust a mi ja m’estaven bé. El company insistia que eren ridículs i passats de moda i la “víctima” s’ha defensat, ara una mica més picat, dient que evidentment que eren passats de moda ja que se’ls havia comprat feia cinquanta anys. Això sí, ha reblat, a Ca l’Oliveras! Potser la botiga de roba més cara i luxosa de Mataró. Arribats a aquest punt he de dir que he tingut la sensació de decebre’ls una mica a tots dos. El primer perquè s’esperava un crítica més ferotge i el segon, una defensa més aferrissada. Ai! La conversa, però, ha derivat de seguida cap al preu dels vestits d’home i que si el mercat estava rebentant preus per la competència de la Xina, que on aniríem a parar i que si patatim i patatam… una mica a desgrat meu m’he acomiadat, també polidament, dels dos senyors amb un somriure ample a la cara, però amb ganes de fer-los una abraçada i de quedar per anar fer un cafè una tarda d’aquestes i discutir sobre algun altre tema de trascendència extrema com el d’avui. Només em resta dir que els senyors que han sol·licitat la meva opinió d’una manera tan directa i senzilla m’han fet una mica més feliç.

primavera

quina obvietat… però l’enèsima reestrena havia de ser per primavera. Claror, caloreta, colors brillants, olor d’estiu, ganes de no fer res i de canviar-ho tot. De fet la vida comença per primavera.

arrencada

Costa tornar a començar. Cada cop sento més el pes de la feina, del dia a dia. Gairebé som a finals de gener i tot just ahir vaig publicar un post (que a més no era meu, sinó copiat!). No ho havia fet des de les vacances de Nadal i, ara, immersa de nou en el brogit quotidià se’m fa dificilíssim trobar estones i quan les trobo les deixo escapar miserablement. Quin lament! No em vull lamentar gens i ho estic fent. No pot ser… Començaré una altra vegada amb un tòpic ben gastat: any nou, vida nova! Aquest any sí! I ja que hi estic posada faig una recomanació d’un llibre d’aforismes preciós que traspua poesia: El rastre blau de les formigues de Ponç Pons. Meravella!