boira

Ahir era a la Colònia Vidal, al Berguedà. De fet hi vaig anar amb cent cinquanta persones més ja que jo només hi anava com a acompanyant dels grups que hi feien una visita programada. Els darrers dotze anys m’hi he desplaçat força vegades i crec que em sé la visita de memòria. Me’n conec els racons i topants i anècdotes relacionades. Aquesta vegada, però, hi va haver una novetat: la boira. Generalment sempre hi he passat fred, hi he vist gel i glaç i algun cop, pluja. Aquesta vegada, en canvi, més aviat feia calor. Portem uns dies amb un estiuet de sant Martí que no ens abandona i l’hivern es resisteix a arribar, tot i així, els canvis de pressions i els jocs climatològics ens van regalar un paisatge romàntic. Em va fascinar veure la boira suspesa al fons del passeig dels plataners. Vaig allunyar-me de la colla i em vaig acostar cap a l’espessor blanca per veure si hi distingia un fantasma. No vaig tenir sort i aviat vaig haver de deixar els somiejos enrere i concentrar-me en la tasca que m’havia portat fins allà. D’un temps cap aquí, crec que els fantasmes només els porto a dins.