gossos (2)

I a quarts de sis torno de la feina. He treballat de vuit del matí a cinc de la tarda. M’hi he deixat la pell i, com sempre he mirat de donar el millor de mi mateixa. He fet la pausa del dinar a casa, amb el soroll dels lladrucs de fons. Normalment quan acabo de treballar em regalo una tassa de te, una estona de repòs, abans de preparar les classes de l’endemà, de la correcció d’algun exercici, de la preparació d’algun plat (ja sigui el sopar, el dinar de l’endemà, un pastís per berenar o esmorzar); ja sigui una tarda de lectura tranquil·la, o de vagància màxima estirada al sofà. Faci el que faci hi ha una cosa que no canvia: els gossos del veïnat bordant fins a l’hora de sopar. (Ara mateix són les deu tocades de la nit i encara se sent algun lladruc. Més llunyà i distant, això sí, però encara continua la tortura tot i que ja està arribant a la seva fi). I és en un moment com aquest que penso en la meva àvia, i com des de ben petita m’ensenyava el que per a mi ha esdevingut natural: anar sempre per la dreta a la vorera i cedir el pas a la gent gran, a la gent carregada, a les persones amb cotxet… en definitiva a qualssevol abans que a tu mateixa. Encara ho faig, instintivament, i em sento lleugerament incòmoda quan algú em cedeix el pas a mi, com si no en fos mereixedora. La meva àvia també em va ensenyar a respectar l’espai públic, a no llençar mai res a terra, a no arrencar flors ni plantes dels jardins, a estimar el meu entorn. Avui, quan tornava a casa sortejant nens descerebrats dalt de patinets, adults amb bicicletes dalt de voreres esquifides, persones fent-la petar al mig del camí sense cap intenció de cedir el pas, cagarades de gossos que m’han fet baixar de la vorera perquè a quatre metres ja en flairava la presència, només desitjava ser lluny d’aquest món incívic, brut, llardós i desagradable. He arribat al meu refugi i els lladrucs dels gossos m’han acompanyat amablement fins ara que estic escrivint això, impotent i trista. Penso en la meva àvia i penso que no entenc el món que m’envolta. La cirereta del pastís és sentir-me dir sovint que sóc massa exigent i que no n’hi ha per tant. Simplement, escopiria qui m’ho diu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: