gossos (1)

Els gossos m’agraden. No. Els gossos m’agradaven. I dic que m’agradaven perquè cada dia he de suportar uns lladrucs horrorosos hores i hores seguides des de casa estant. Arribo pràcticament a les dues a casa cada migdia. Dinem, amb poc més de mitja hora la meva filla i jo, el dinar que he preparat el dia abans. Dinem de manera frugal, un plat perquè el temps no dóna per més però ho hem escollit així, perquè ens permet estar juntes una estoneta i en acabar el nostre plat ens asseiem al sofà, jo amb el meu cafetó, i ens expliquem quatre coses fins a dos quarts i mig de tres que ens n’anem cap a escola una altra vegada. Aquest moment del migdia seria tocar el cel si no fos pels gossos del veïnat que no paren de bordar en tota aquesta estona. Estona, que si ells no hi fossin, seria plàcida, condormida, pacífica, relaxada. Odio els gossos que em roben un luxe petit, un plaer petit. I clar. Després hi penso, i sóc conscient que els culpables no són els gossos sinó els seus amos que erigits en defensors dels animals, els mateixos que et miren amb condescendència quan dius que odies els gossos, esdevenen als teus ulls uns autèntics torturadors d’animals. Per què, qui tindria un gos (o dos) en un pis de setanta-quatre metres quadrats? Una bèstia (o dues) de mida gran tot el dia tancada i bordant sense parar? Qui ho faria? Una mala persona. Només una mala persona disfressada d’amiga dels animals faria una cosa com aquesta.