tardor

M’agrada la tardor encara que a Mataró la tardor és una mica de mentida. De fet, si més no al començament. Ara és tardor, acabada d’estrenar, però fa més calor que al mes d’agost a Bath. Tot i això, ahir al matí quan vaig sortir de casa a quarts de vuit per anar a escola, feia una mica de fresca, res de l’altre món, però. Quan dic una mica de fresca vull dir que s’hi estava bé, que no feia aquella calor enganxosa que sol començar a finals de maig i que a vegades s’allarga fins a l’octubre. Tot i això em va fer gràcia comprovar que la majoria de persones amb qui em creuava portava una jaqueteta, un jersei. Fins i tot hi havia qui anava amb caçadores gruixudes de pell. El meu pare ja m’ho diu que el fred és psicològic i penso que encara que ho digui de broma, té raó. Com que és tardor ens hem de posar una rebequeta. Si la temperatura fos més baixa que la d’ahir però ens trobéssim a l’agost (a Bath o a Barcelona) aniríem amb tirants.

plor

Aquest agost vaig parar uns dies a Londres i vaig aprofitar per anar al 84 de Charing Cross Road. El motiu d’anar fins a aquesta adreça tan concreta era per una qüestió purament mitòmana. Pel juliol vaig llegir el llibre de Helene Hanff que es titula precisament així: 84 Charing Cross Road. L’obra és una narració epistolar que ens acosta a la relació entre la pròpia escriptora i el dependent d’una llibreria de vell ubicada precisament en el número 84 d’aquest carrer. L’escriptora, que es guanyava modestament la vida escrivint guions per a una sèrie televisiva americana, estableix una relació amb la llibreria esmentada ja que volia obtenir llibres a bon preu però que al mateix temps fossin edicions boniques i acurades. El que comença amb una simple transacció comercial s’acaba convertint en una sòlida i ferma amistat entre l’escriptora i l’empleat primer, tot i que més tard, i de retruc, s’hi acaben implicant els altres empleats de la llibreria. No diré res més del llibre, només que està basat en fets reals i que força anys més tard i en homenatge a tots els protagonistes i especialment a Helene Hanff es va acabar posant una placa commemorativa que recorda aquests fets. Sé que després la llibreria es va traspassar i finalment va tancar. Jo ja sabia que la llibreria no existia i que al mateix lloc s’hi havien succeït diferents negocis. El que no em podia imaginar és que actualment és la seu d’un MacDonalds de dimensions considerables. Crec que veure el MacDonalds no em va afectar massa. No deixa de ser un negoci com un altre tot i les connotacions que té o que li vulguem donar. El que em va sorprendre va ser la meva pròpia reacció: mentre llegia la placa em vaig trobar plorant a llàgrima viva, inconsolable, sense poder parar. Ni tan sols el pudor que m’inspiraven els vianants que circulaven per allà va posar fre a les meves llàgrimes.