senat

El senat, cada vegada més, s’està guanyant una fama de cementiri de elefants on hi rauen aquells polítics denostats, que fan més nosa que servei, i que anem mantenint entre tots. Hi ha però un altre senat, un Senat amb majúscules, un Senat cost zero i que té la seu a la meva ciutat, que sigui dit de passada, és una ciutat poble: Mataró. Com deia, aquest Senat es troba al capdavall de la Riera, a la confluència del carrer Barcelona, la Muralla de sant Llorenç i la plaça santa Anna. Allà hi ha un banc de fusta on cada dia (estiu, hivern, faci fred, calor o vent) s’hi troben una colla de sèniors, ancians, vells o com els anomenem a casa, els “vellots”. (Sisplau, entengui’s que aquest “vellots” és dit amb afecte, com el “Joanot” medieval en el que el sufix -ot equivalia a tracte familiar o afectuós). Al que anava: entre aquests vellots hi ha el meu pare, (que també sigui dit de passada, la majoria de vegades, porta la veu cantant!) i ahir em va explicar que mentre era a la sessió del Senat s’hi va acostar una comitiva formada, entre d’altres, per l’alcalde de Mataró i en Miquel Iceta. L’Iceta se’ls va adreçar i va donar la mà al meu pare. Després d’una conversa breu, el meu pare li va dir que ell era independentista de tota la vida i que mai no el votaria. L’Iceta va torbar-se lleument però el meu pare li va dir que això no volia dir res i que podien ser amics igualment. El polític va riure i després de xerrar una mica més amb el Senat, tota la colla va emprendre la retirada. Els vellots estan satisfets. Les autoritats els saluden, s’hi acosten i ells dieuen el que pensen i sempre n’obtenen un somriure (potser condescendent?) però somriure al cap i a la fi. M’agrada passar pel Senat i saludar-los. Sovint faig un petó al meu pare i continuo el meu camí. Quan la conversa és abrandada, passo de llarg sense dir res per no destorbar, i sempre em resta el convenciment que la feina que es fa al Senat mataroní és tan útil com la del senat estatal però, això sí, infinitament més barata.

veritat

Escric el que considero que és veritat.

Hecateu de Milet, s. V aC

colors

verd

1 1 adj. [LC] Del color de l’herba tendra o d’un color consemblant més o menys clar. El fullatge verd dels arbres. La persiana és verda. Uns ulls verd maragda.

blanc

1 adj. [LC] Del color de la neu, que reflecteix tots els rajos de l’espectre combinats. Un cavall blanc. Un cigne blanc. Marbre blanc. Un lliri blanc. Blanc com la neu, com un glop de llet. L’àvia té tots els cabells blancs. Un home amb la barba tota blanca.

vermell

1 1 adj. [LC] Del color de la sang arterial, de les roselles. Les quatre barres vermelles de la bandera catalana. Tenir els llavis vermells, les galtes vermelles. Vermell com una rosella, com un perdigot. Un ocell que té el pit vermell. Tenir els ulls vermells de plorar. Un ferro vermell, roent.

Aquesta és la definició dels colors segons el DIEC. Poesia pura. He trigat a descobrir que la poesia també es pot trobar en un diccionari general de la llengua i, la veritat, m’ha semblat fantàstic.

perdre

L’has perdut o t’ha perdut? Has perdut. Ho saps perquè les paraules dites a la babalà (?) et fereixen i perquè el dit que t’assenyala sap que la millor defensa és un bon atac. De fet ja fa temps que ho saps i no hi ha hagut més alts que baixos o més baixos que alts simplement saps que fa temps que no hi ha reciprocitat. De fet no n’hi ha hagut mai de reciprocitat. Sempre has donat i donat i no has esperat gaire res a canvi. I no et sap greu: tothom és com és i tu ets així. Estàs acostumada a anar regalant per la vida: el teu temps, les teves il·lusions, el teu esforç, el teu treball, la teva alegria, la teva energia… i també estàs acostumada a rebre poc o poquet. I no et sap greu. Bé. No te’n sabia. Cada vegada te’n sap més de greu. I te’n sap perquè t’ha començat a pujar la mosca al nas, perquè te n’has cansat, perquè sí, perquè et dóna la gana. Te n’has cansat. I de cop i volta el que et fa adonar del teu cansament és que et retregui una falta qui amb tu n’ha comès moltes. O dit amb paraules de la teva mare: “sempre et veuràs emmascarat per una paella bruta!” I és clar. Tu ja ho sabies que havies perdut. Feia temps que ho sabies però no ho volies admetre. Perquè malgrat la teva duresa, la teva fortalesa, la teva seguretat… (ai!) no deixes de ser una criatura fràgil que necessita com la resta de criatures les seves dosis d’afecte. Efímeres, escadusseres, matusseres, però dosis d’afecte. Escadusseres, matusseres, efímeres… I ja està. Ara ets el rei del joc. La reina s’ha fet fonedissa fa estona i lentament t’inclines. Primer els genolls a terra, el maluc dret, estires el braç hi recolzes el cap i et dius a tu mateixa: “escac i mat”. I com que vols que el to no sigui melodramàtic sinó optimista penses per una vegada a la vida que ets massa bona per deixar-te perdre!