misantropia

segons el DIEC

misantropia f. [LC] [PS] Aversió al tracte de les persones.
Doncs això.

pantalons

Avui tornava tranquil·lament cap a casa molt i molt cansada. Un cansament com si hagués treballat anys seguits sense pausa. La claror intensa de la tarda de primavera feia, però, més passador el meu retorn. Quan ja enfilava el meu carrer, gairebé a la cantonada de Sant Ramon amb Quintana he baixat de la vorera perquè dos senyors d’una edat més propera a la vuitantena que a la setantena estaven fent petar la xerrada i no els volia interrompre passant per entremig. Tanmateix, un d’ells s’ha adreçat a mi i m’ha aturat polidament i demanant-me disculpes per avançat, ha volgut saber el meu parer sobre la qüestió que els ocupava. El meu interlocutor m’ha demanat què em semblaven els pantalons del seu company insistint que eren molt lletjos i que feia el ridícul portant-los ja que considerava que estaven ben passats de moda. L’home subjecte de l’atac i víctima de les fúries estètiques del seu company, m’ha mirat amb un cert compungiment i una mica temerós de la meva sentència. No cal que digui que la situació m’ha resultat curiosa i original i no m’he pogut estar de complaure’ls sense ofendre’ls. M’encanten les sorpreses que et proporciona la quotidianitat en els moments més inesperats i després d’una curosa i alhora discreta observació per part meva dels pantalons del senyor, he procedit a emetre el meu veredicte. Abans però miraré de fer una petita descripció de la vestimenta d’ambdós. El senyor, blanc de les crítiques del seu company, portava uns pantalons amples de mil ratlles d’un blau clar. Estil “gatsby” que en dèiem als anys vuitanta o de pinces; de camal ample i d’aparença molt còmoda. Molt passats de moda, però, avui en dia, què vol dir “passats de moda”? Perquè com tots sabem, tot torna i, malgrat que els pantalons es veien d’una temporada pretèrita, tampoc no desentonaven de manera massa cridanera. He vist “modernets de merda” molt més estrafolaris i “passats de moda” que el senyor en qüestió. L’interlocutor esteta portava un vestit de vellut fi d’un to blau marí, amb camisa blanca. Potser un vestit massa d’hivern, però no tinc res a objectar. La primavera és complicada i a certes edats és millor pecar de prudent que d’agosarat. Tots sabem que els constipats de primavera són traïdors. Bé. Els he dit que els pantalons em semblaven clàssics i que si ell hi anava de gust a mi ja m’estaven bé. El company insistia que eren ridículs i passats de moda i la “víctima” s’ha defensat, ara una mica més picat, dient que evidentment que eren passats de moda ja que se’ls havia comprat feia cinquanta anys. Això sí, ha reblat, a Ca l’Oliveras! Potser la botiga de roba més cara i luxosa de Mataró. Arribats a aquest punt he de dir que he tingut la sensació de decebre’ls una mica a tots dos. El primer perquè s’esperava un crítica més ferotge i el segon, una defensa més aferrissada. Ai! La conversa, però, ha derivat de seguida cap al preu dels vestits d’home i que si el mercat estava rebentant preus per la competència de la Xina, que on aniríem a parar i que si patatim i patatam… una mica a desgrat meu m’he acomiadat, també polidament, dels dos senyors amb un somriure ample a la cara, però amb ganes de fer-los una abraçada i de quedar per anar fer un cafè una tarda d’aquestes i discutir sobre algun altre tema de trascendència extrema com el d’avui. Només em resta dir que els senyors que han sol·licitat la meva opinió d’una manera tan directa i senzilla m’han fet una mica més feliç.