arrencada

Costa tornar a començar. Cada cop sento més el pes de la feina, del dia a dia. Gairebé som a finals de gener i tot just ahir vaig publicar un post (que a més no era meu, sinó copiat!). No ho havia fet des de les vacances de Nadal i, ara, immersa de nou en el brogit quotidià se’m fa dificilíssim trobar estones i quan les trobo les deixo escapar miserablement. Quin lament! No em vull lamentar gens i ho estic fent. No pot ser… Començaré una altra vegada amb un tòpic ben gastat: any nou, vida nova! Aquest any sí! I ja que hi estic posada faig una recomanació d’un llibre d’aforismes preciós que traspua poesia: El rastre blau de les formigues de Ponç Pons. Meravella!

incomprensió

Un senyor del meu poble no entén que jo pugui venir aquí cada capvespre per, a més de llegir i escriure, donar menjar als animals o fer feines del camp. He estat a punt de citar-li Ciceró: “L’agricultura és la professió pròpia del savi”, però m’he limitat a somriure. Jo no puc entendre que ell es tanqui cada dia dins un bar.

Ponç Pons