tió

En la línia dels detractors de la ciutat o poble on vius (aquells que no tenen pudor en dir que el teu poble és molt lleig -com ja vaig explicar en un altre post-) trobaríem els que diuen que els catalans som estranys, poc refinats o, directament, vulgars per tenir una tradició com la del tió i fer-lo cagar. M’ho han dit diverses vegades amb arrufada de nas, amb displicència i amb aquell aire de superioritat que et fa sentir petit, com si la tradició del tió te l’haguessis inventada tu o com si per ser català en compartissis la “vulgaritat”. Els catalans, com tots els pobles del món, tenim senyals d’identitat que ens fan sentir diferents de la resta i iguals entre nosaltres i el tió n’és una. Malgrat tot, el tió també se celebra a algunes zones de l’Aragó i d’Occitània. La festa del tió ve de molt antic i consisteix en què els petits de les cases piquin una soca o tronc amb un bastó perquè “cagui” regalets. En temps d’Advent, la gent anava a cercar una soca per cremar-la la nit del solstici, ja que un cop el tronc havia ofert els seus regals acabava alimentant la llar de foc de les cases. No cal ser gaire agut per adonar-se que aquesta és una tradició ancestral per celebrar els cicles naturals i el pas del temps. Els troncs morts a l’hivern escalfen la llar però abans han ofert llaminadures per omplir les taules els dies de festa. A partir del solstici la natura tornarà a florir verda i s’iniciarà de nou el cicle. Sembla que aquesta tradició tan vinculada amb la natura i els cicles estacionals té origen en la tradició celta que també venera la regeneració de les estacions i el simbolisme dels solsticis i que, al seu torn, també se celebrava (imagino que amb certes variants!) fa 5000 anys a l’antic Egipte. Curiosament, els detractors del tió abracen amb alegria extrema festes igualment respectables però que tenen el seu origen en interessos comercials o en tradicions imposades per la globalització i el marxandatge. A vegades penso que l’origen del recel és només una qüestió lingüística i l’ús de la paraula “cagar” per justificar l’origen dels regals que cauen del tronc. Però de fet m’és ben igual i decideixo que ja s’ho faran els que tenen prejudicis i també penso que no criticaré a ningú d’origen anglosaxó quan s’il·lusioni per trobar ous de xocolata al mig del jardí o quan per tots sants tot de nens amb destrals clavades al mig del cap i ganivets travessant-los l’esquena preguntin a les portes de les cases veïnes: “trick or treat?”

pont

Ponts de fusta i de ferro; ponts romànics, medievals i el de sant Francisco; ponts de diàleg i establir ponts de confiança mútua. Fer un pont per robar un cotxe o fer-lo per gaudir d’uns dies de vacances. De fet no pretenia anar gaire més enllà, però el pont que he atravessat tantes vegades, ahir era cobert per la neu i avui mirant la foto des de l’escalfor de casa he sentit de cop una enyorança estranya i punyent: la vida em porta en altres direccions i jo que no em cansaria de travessar aquest pont una i altra vegada…

fred

Quatre dies de muntanya i fred per endavant. Després d’abandonar el cotxe espatllat a mig camí, una taxista amabilíssima ens ha pujat a Estavar per obra i gràcia de l’asseguradora. Ara som al paradís glacial amb perspectiva de neu i sense motor. Hem anat a buscar el sopar com els homes antics que deixaven la cova i no sabien quan tornarien. El millor de tot, passejar pels carrers deserts i empedrats mentre la tarda declinava. Després de matar la bèstia i comprovar que subsistiríem com a mínim una nit, hem reprès el camí de tornada il·luminat per la lluna i cantant ben fort per espantar la por. M’ha agradat sentir-me dona d’època medieval al llarg del camí sense fanals i amb la música de les nostres cançons d’esplai. Si no morim de pneumònia, en servarem un gran record.