Archive | Novembre 2014

mestre

Avui, mentre anava en cotxe pels fantàstics paisatges de la Garrotxa gaudint d’una tarda clara i lluminosa, he sentit per la ràdio que s’havia mort en Badia i Margarit. El cap m’ha volat ràpidament cap a la seva imatge que recordo també clara i lluminosa com si l’hagués vista la setmana passada. L’Antoni Badia i Margarit va ser professor meu de gramàtica històrica a la UB. Aleshores jo començava tercer de filologia i volia matricular-me de literatura contemporània però ens va arribar la notícia que el professor Badia aquell curs faria classes tot i estar jubilat. Al saber-ho, vaig canviar la meva intenció primera de fer literatura (vaig fer TOTES les matèries de literatura que hi havia al pla d’estudis) per poder tenir el privilegi de ser alumna seva. El primer dia de classe jo seia expectant per conèixer el professor. Va entrar puntualíssim a l’hora i set minuts exactes (tots els professors arribaven al “quart d’hora acadèmic”) i ens va dir dues coses. La primera que ens feia classes perquè l’havien anomenat professor emèrit per la qual cosa podia tornar a la docència després d’uns anys d’haver-se jubilat; la segona, que les classes començarien a l’hora i set minuts per aprofitar al màxim el temps. Jo vaig estudiar a l’edifici històric de la UB, per tant, qui el conegui una mica entendrà que en aquell moment era molt difícil per als alumnes ser puntuals a les classes ja que havíem de recórrer l’edifici de punta a punta gairebé cada hora perquè les matèries s’impartien en aules a vegades molt distants les unes de les altres. D’aquí venia el “quart d’hora acadèmic” que s’aplicava a cada classe. Era el temps que necessitàvem per desplaçar-nos amunt i avall entre embussos i aglomeracions. Malgrat tot, el professor Badia va començar totes les classes a l’hora i set i mai va fer un minut tard i mai se’n va saltar cap. Se’m va obrir un nou món i una matèria que, a priori, no m’interessava massa, va esdevenir cabdal per a mi. L’any següent em vaig matricular a unes conferències que feien sobre el Modernisme a l’Ateneu de Barcelona, un cop a la setmana. Una amiga meva em va enredar i ens hi vam apuntar. Una de les conferències, la penúltima del cicle, la va impartir el professor Badia. Recordo com si fos ara que tots els conferenciants anteriors les havien fetes asseguts i el públic assistent, gent més aviat gran, (almenys a mi m’ho semblaven aleshores!) i la conductora de l’acte van insistir perquè el professor Badia s’assegués quan van veure que anava a fer la seva classe dret. Ell no va dir res, va dubtar una mica i va acabar seient. El públic va respirar satisfet i tranquil ja que el professor semblava fràgil i se’l veia venerable amb el seu cabell blanc i imagino que pensaven que així estaria més còmode. Però jo em vaig neguitejar d’allò més perquè sabia que ell preferia fer el seu parlament dempeus! Mai no va seure cap vegada mentre ens feia classe fins i tot ens va comentar que se sentia malament assegut i creia que era una deferència cap al públic estar dret mentre s’hi adreçava. Aquest anècdota senzilla il·lustra perfectament com era el professor! També recordo que alguns matins ens avançava pel carrer Tallers mentre tots fèiem cap a la UB. La seva figura alta i prima, sempre abillat amb vestit blau fosc i corbata i el seu cap coronat de cabells blancs resplendents destacaven entre la resta de vianants i sempre se’l veia concentrat i pensarós. Els meus anys universitaris es van acabar, em vaig dedicar a la docència (quin cap el meu!) i tot just farà tres hiverns que un dissabte al matí, molt i molt fred, em trobava fent una excursioneta al Corredor. No hi havia ningú més, ja que feia molt de fred tot i el sol que brillava amb força. De cop i volta vaig veure tres persones altes que s’estaven al mig de la prada contemplant el paisatge. Una d’elles era se’ns dubte l’Antoni Badia i Margarit, les altres dues eren el seu fill i la seva jove. (De fet no sé qui eren les altres dues persones, però no puc evitar imaginar filiacions quan veig persones!) Vaig estar ben a punt d’acostar-m’hi i de dir-li que havia estat alumna seva i que l’admirava i que m’alegrava de trobar-me’l en aquell lloc insospitat… però com sempre la reserva i la prudència van vèncer el meu impuls primer. Per això i com que no ho vaig fer abans li ho dic ara: Benvolgut Antoni Badia i Margarit, va ser un gran professor a qui admiro profundament. Espero que la pau que transmetia l’acompanyi i que la tarda tan fantàstica d’avui l’hagi plagut en el començament del seu viatge. Sit terra leuis.

foto còpia