amor

Avui un post d’amor. D’amor profund i intens com només ho pot ser l’amor cap al germà que tant estimes. El meu company de jocs i d’aventures, quan érem petits, i de converses (tant intel·lectuals, com de bugaderia) ara que som una mica més grans. El meu germà, amic i còmplice, fa un any més! (Tot i així, encara no m’atraparà: continuaré sent la gran!) I ara que escric aquestes ratlles em vénen al cap un munt de vivències compartides i d’estones irrepetibles. I totes bones, perquè fins i tot les dolentes, compartides amb tu, ja no ho són tant. PER MOLTS ANYS, JAUME!

rosa

He sortit a fer la meva passejada vespral. He arribat a l’entrada del port just quan el sol es ponia i he gaudit d’un dels espectacles més bonics que la natura ofereix. El cel lleument tacat de rosa encomanava el mateix color al mar. No recordo haver vist mai el mar d’aquest to rosat com l’aurora, delicadíssim! Potser perquè portava la música enganxada a les orelles però m’ha semblat que la quietud era especialment intensa, com si em submergís en un cotó de fira i els sentits quedessin esmorteïts. La calitja també s’hi ha apuntat tot i que avui no era pesada i embafadora com sol ser sinó tènue i discreta. En el punt just per encoixinar, encatifar, encotonar el vespre. Ambientació expressa per estats d’ànim delicats i convalescents.

magrana

Hades va veure Persèfone collint narcisos i se’n va enamorar. Per fer-la seva, la va segrestar i se la va endur a l’inframón. Demèter, mare de la noia, la va buscar desesperadament i, com que no la trobava, va negligir les seves responsabilitats i la terra esdevingué un ermot ja que ella era la deessa que feia créixer la natura. Hèlios, que tot ho veu, va sentir llàstima de Demèter i li digué que la seva filla havia estat segrestada per Hades. La mare exigí immediatament a Zeus que obligués Hades a retornar-li la filla. Mentrestant, a l’inframón, Hades estava molt cofoi amb la seva bella dama, encara que ella li va sortir repatània. Persèfone volia tornar a casa seva, al món exterior, a la natura verge. Hades per convèncer-la li digué que s’hi casaria i així ella esdevindria una deessa poderosa. Ai caram! Això era una altra cosa: deessa poderosa… l’ambició va fer que acceptés i Hades li oferí, com a símbol del matrimoni i de la fertilitat, sis granes de magrana. Se les menjà sense saber que aquest gest la condemnava, per sempre més, a restar a l’infern. Qui menja res a l’infern, ja no en pot sortir. Conflicte servit: Demèter protestant, Zeus atabalat, Hades xulejant, Persèfone distreta. Però sempre es pot arribar a un acord! Com que només es va menjar sis granes, els déus veterans van pactar que la noia restaria sis mesos a l’infern i sis mesos a la superfície. Per això, quan Persèfone puja a la terra, la seva mare està tan pletòrica que fa florir la natura amb força primaveral tot arribant a la plenitud a l’estiu. A la tardor, quan Persèfone torna amb el seu espòs, la mare tenyeix de melangia el paisatge i l’enyorança esdevé insuportable a l’hivern. Però no cal desanimar-se: sempre hi ha una nova primavera!

M’encanten les magranes. Són l’equivalent en fruita al lleó, rei de la selva. O és que sabeu d’alguna altra fruita que porti coroneta? A totes les cultures del Mediterrani com la grega, la llatina, l’egípcia i la jueva, la magrana és un símbol de fertilitat, de vida, de poder. Obrir-ne una pel mig i veure’n les granes d’aquell color vermell intens amb un punt rosat em fa feliç, molt feliç, sobretot perquè em fa pensar en la capacitat humana d’inventar històries fantàstiques amb la simple observació d’una fruita tan bonica, vermella i dolça com la magrana.

consells

Avui he escoltat un podcast endarrerit d’un dels meus espais de capçalera de la ràdio, “llibres per ser feliços”, del programa El suplement de Catalunya ràdio. De fet mai l’escolto en directe perquè l’emeten els diumenges entre les onze i les dotze del migdia i en aquesta hora i aquest dia de la setmana no solc ser a casa. L’Eduard Márquez parlava que a la vida les coses s’han de fer amb passió, paciència i amor. Remarcava, però, que totes les empreses que iniciéssim havien de seguir aquests tres lemes i que no calia que els empréssim únicament en les grans ocasions, sinó que calia fer-ho sempre tot seguint aquestes directrius. Només d’aquesta manera, deia Márquez, podríem millorar la qualitat de la societat i millorar-nos a nosaltres mateixos. No cal dir que hi estic completament d’acord tot i que, com deia en un post recent, darrerament estic perdent la paciència i d’amor gairebé no me’n queda de tant de donar-ne. Intentaré de fer un examen de consciència (ara em surt la meva formació judeocristiana) i miraré de fer florir de nou amor i paciència del meu interior encara que en el meu entorn sociolaboral no en vegi gaire. De passió, ara per ara, vaig bé. Encara me’n queda força en el dipòsit.

superioritat

L’altre dia vaig llegir una cita d’Honoré de Balzac que deia: “Les amistats no duren gaire quan un dels amics se sent lleugerament superior a l’altre”. Em va agradar la cita i em va fer pensar que potser les amistats em duren perquè no m’ha passat mai això de sentir-me superior a un amic. Només recordo un cop de joveneta que em va passar just el contrari, em sentia inferior a una amiga meva, potser perquè l’admirava profundament. Per sort aquesta admiració es va convertir en afecte veritable i ara puc dir, plena de felicitat i amb un punt d’orgull, que l’amistat que va començar cap allà l’any 1982 encara existeix.

lluna

He caminat amb força, bufant una mica. Potser l’ímpetu em venia de la música dels auriculars que era especialment marxosa. Habitualment no porto música, m’agrada perdre’m en els meus pensaments i això fa que sense adonar-me’n afluixi el ritme. Avui no he afluixat i una mena de força m’ha empès a caminar com si fes tard a algun lloc important. La lluna espectacular m’ha acompanyat al llarg del camí i, tot i la música, els pensaments m’han portat a pensar en la meva adolescència quan la lluna va esdevenir el meu símbol feminista. Suposo que va ser l’època que vaig començar a vestir-me de color lila i també de color negre, llegia M. Mercè Marçal, feia primer de filologia i em sentia valenta i amb les idees molt clares. L’atzar ha volgut que la música de les orelles anés fent de banda sonora dels records de la meva vida i que els acompanyés de manera magistral. No sabria definir la fantàstica harmonia entre el meu esperit, la lluna espectacular i els esbufecs pocs estètics però la veritat és que m’he retrobat amb la M de dinou anys valenta i amb les idees clares i m’ha agradat pensar que la M d’ara, experta i experimentada, no és pas millor que la d’abans. En tot cas ara estic més cansada, he perdut la paciència i, en definitiva, la fe en l’espècie humana. Vull creure que la bellesa de la lluna era un senyal que m’indicava que cerqués la meva força original i la innocència que ara em manca. L’experiència em diu, però, que em vagi oblidant definitivament de qui posi per davant un acte prosaic (per exemple canviar l’oli, anar al barber, o a fer la travessa) a compartir una passejada a la llum de la tarda.

(No hi ha foto perquè no faria justícia a la lluna d’avui.)

octubre

La tardor ocre, daurada, marronosa, taronja… d’arbres amb fulles d’or vell regalimant humits. La sentor forta dels boscos que desprenen els bolets amagats. M’agrada la tardor. És una estació plena de vida i els colors que la despullen són càlids, tot i que no abrusen com el groc llampant i cridaner de l’agost. Potser per això m’agrada la tardor, perquè disfressa la passió que li és inherent amb les revitalitzadores primeres fresques de la temporada. Avui però la tardor que treu el cap per la meva finestra no és gaire fresca, tanmateix, està tenyida de colors blaus i grisos freds, ben freds.

felicitat

A vegades la felicitat es resumeix en una frase de tres paraules: tarda de divendres.