garbí
Aquests vents de garbí que tendeixen, ara, a dominar produeixen, sempre, un grau d’humitat elevadíssim. Solen entaular-se a primera hora de la tarda i si, arribat el capvespre, no paren produeixen un ambient lúgubre; la terra s’humiteja, el cel es cobreix d’una borrositat formiguejant, la pell humana s’entebeeix en contrast amb la fredor de l’aire; les llums queden envoltades d’un nimbe greixós, els vidres s’entelen i la sonoritat de les campanes, que amb temps sec és tan precisa i clara, es desfibra i s’enrogalla. La gent és més o menys sensible a aquest vent; hi ha persones que hi són tan sensibles que sobre les seves faccions se’ls posa una expressió d’angoixa implorant, una obsessió de buidor solitària.
Josep Pla, Darrers d’agost. Les hores
murri
L’altre dia a la ràdio feien una entrevista a un artista que havia conegut en Jaume Vallcorba. La hi feien perquè l’artista en qüestió havia tingut certa relació amb l’editor i autor mort la setmana passada. L’entrevistador li va preguntar com era en Vallcorba en el tracte proper ja que a ell li semblava (tot i que va afirmar que no l’havia conegut de prop) que era un home fred. L’entrevistat va afirmar categòricament que era tot el contrari, que Jaume Vallcorba era un home proper, cordial i murri com un nen petit. Em va semblar que la pregunta evidenciava les mancances professionals del periodista i que resumien una manera de ser força comuna en la majoria de persones: la tendència a opinar i a emetre judicis de valor de tot el que ens envolta i que no coneixem. Dir que vaig conèixer en Jaume Vallcorba seria un atreviment exagerat per part meva, però sí que puc dir que vaig coincidir amb ell en una presentació literària en una llibreria. Quan es va acabar l’acte es van formar grupets entre els assistents que parlaven entre si. Les persones que m’acompanyaven aquell vespre s’havien anat afegint en un grup o altre i jo em vaig trobar incòmodament sola sense saber massa bé què havia de fer. Els llibres, com sempre, em van salvar i vaig començar a fullejar els que hi havia en el prestatge més proper. Tot d’una, en Vallcorba que era prop meu se’m va adreçar i em va preguntar si sabia perquè els exemplars de Quaderns Crema d’un mateix títol literari tenien colors diferents en el dibuix de portada. Em vaig quedar molt parada i vaig pensar que em devia estar confonent amb algú altre. Tot i la meva sorpresa li vaig dir que no ho sabia i ell em va explicar, amb tot luxe de detalls, que es tractava d’una estratègia de l’editorial per saber com anaven les vendes d’un determinat exemplar. Amb una rialleta em va dir que quan entrava en una llibreria els colors de la portada li deien si aquell exemplar s’estava venent bé o no. Em va anar explicant detalladament la seva estratègia i recordo perfectament que se’l veia divertit, com si m’estigués explicant una entremaliadura. També recordo la seva figura petita. Era baixet i d’aparença fràgil però irradiava un fort magnetisme. Destacava d’entre la resta perquè era l’únic que anava impecablement abillat amb vestit i corbata. La nostra conversa es va acabar tot d’una quan el grupet més proper a nosaltres (format per persones importants) li van preguntar alguna cosa i es va iniciar una nova conversa. Com a les danses, els grups es van anar movent, ara es parlava amb uns, ara amb uns altres fins que vam marxar d’allà. No el vaig conèixer per això no podria dir si era fred o no però els ulls murris darrere les ulleres parlaven d’una persona, de ben segur, excepcional.
impertinència
Moltes vegades les persones són (som) impertinents. Un exemple d’impertinència és que et diguin sense cap vergonya ni pudor que la teva ciutat és molt lletja. M’hi he trobat força vegades amb comentaris d’aquest tipus. Abans quan algú em deia: “M. és una ciutat lletgíssima” o bé “és un poble horrorós” em sentia malament, com si jo en fos una mica culpable de la seva lletjor només pel sol fet de viure-hi. Més endavant em vaig adonar que les persones que deien que la meva ciutat era lletja eren persones que vivien en pobles del voltant tant o més lletjos que el meu. Dir a algú que la seva ciutat és lletja és comparable al fet de dir-li que el seu fill o filla són horribles o estrafets o curts de gambals. La bellesa de les ciutats és subjectiva i tot i que hi ha ciutats que enamoren a la majoria, qui més qui menys estima i troba bonic el seu raconet de món. Sé veure que la meva ciutat és molt millorable, però té racons bonics potser perquè per a mi signifiquen alguna cosa ja que formen part de la meva existència. Una mare pot veure que el seu fill no és el millor del món, però és el seu i amb això ja en té prou. Amb les ciutats i pobles passa el mateix. Ara, quan algú em diu que la meva ciutat és lletja li recordo on viu i li dic que només poden dir això de M. els que viuen a París, Londres o Venècia. Ep! I si viuen al centre… els afores solen ser lletjos arreu!
tornada
M’agrada tornar a casa després d’un temps fora. La sensació de retrobar tot el que és conegut m’és plaent i tot em sembla més bonic. Un cop he deixat les bosses i maletes, he pujat persianes i he obert finestres, faig una volta de reconeixement per anar veient els llocs quotidians i sentir les olors familiars. Després d’haver vist tantes coses noves, encara m’agrada més la tornada.
colors
L’estiu era la teva estació preferida. Enrere quedaven les tardes grises de tardor, l’uniforme de quadres de gal·les, el mitjons de color blanc o blaumarí que se t’ajustaven sota els genolls, les curses de relleu en el pati dur de l’escola, els partits de bàsquet i el joc del cavall fort d’amagatotis de les monges que us el tenien prohibit; els caps de setmana d’hivern, monòtons i avorrits sentint l’escalfor de l’estufa de petroli; els plataners verd clar que no paraves de contemplar des de la finestra de la classe quan, per fi, arribava la primavera i les primeres calors del juny (sota el polo de cotó gruixut i el mateix uniforme de quadres) que no t’afectaven massa perquè, meravella de les meravelles s’acostava el paradís de l’estiu. I finalment arribava el dia que t’emportaves a casa tots els llibres que tenies entaforats al pupitre i davant teu s’estenia un temps llarg de calor i platja, de jocs amb els amics del veïnat que s’allargaven fins a la fosca, tardes de lectures infinites mentre queixalaves pomes sucoses, baralles i treves amb el teu germà, més treves que baralles (sempre es necessiten aliats perquè els jocs siguin millors), aventures casolanes, xancletes i felicitat. I ara, l’estiu t’aixafa, et deixa somorta i penses amb enyorança en aquells dies que, vistos a través del vel de Maia de rigor, sempre et semblaran millors.
nit
Montserrat Abelló
elegància
Emmig del soroll i de la xafogor els vaig veure passar, lleugers i distants. La tarda d’estiu lluïa una pàtina de brutícia enganxosa i potser per això la mà sola va disparar la foto. Vaig creure que veia dues gaseles belles en plena jungla.
penjoll
1 m. [LC] [BO] Grup de fruits o de flors que pengen plegats i formen un pom o un raïm. Un penjoll de cireres.
2 m. [LC] Cosa, especialment joia, que penja.
epistolari
Quin regal tan meravellós! Un munt de cartes del passat de la meva estimada Jane. Com sempre que llegeixo correspondència d’algun escriptor sento una barreja estranya de sentiments que van des de la curiositat i l’admiració fins a l’angúnia i el neguit. Qui sóc jo per llegir les intimitats d’algú com la Jane, encara que faci 197 anys que sigui morta?
efímer 