Archive | Juliol 2014

ruta

Sempre que marxo de viatge pateixo (de fet sempre pateixo, sóc patidora de mena) però els viatges em creen un desassossec especial que, de fet, em fuig tan bon punt m’enfilo al cotxe o a l’avió per iniciar la ruta. En aquell moment se me’n van totes les cabòries i estic disposada a gaudir al màxim. Tinc un esperit ben poc intrèpid. Si els grans aventurers haguessin tingut el meu tarannà, Amèrica seria verge.

IMG_5702

focs

No es pot considerar que hi ha festa major si no hi ha focs. Els focs d’artifici són un clàssic que provoquen autèntics moviments migratoris per anar-los a veure. Com cada festa major també vam tenir focs i hi vaig anar. Diria que tothom hi era i no hi faltava ningú. Aquest any els vaig contemplar incòmodament asseguda a la sorra i arrebossant-me els peus amb aquell polsim que se’m fa tan i tan desagradable. Quan es va sentir el darrer espetec i el cel va quedar ben emboirat pel fum dels petards, em vaig mirar el mar que estava il·luminat per centenars de fanalets provinents de les innombrables barquetes dels “pijos” costaners. Una cosa és ser un pària i contemplar els focs des de la platja, amb la resta de mortals i una de ben diferent deu ser contemplar els focs des de dalt d’una barqueta… aquest és el meu somni des de fa molts anys i espero acomplir-lo algun dia, tot i que m’he fet el propòsit de no dir-ho a ningú. L’últim cop que ho vaig fer, el meu interlocutor feia veure que no m’escoltava i l’any següent es va fer convidar per un “pijo” amb barqueta i només m’ho va fer saber, tot gallet, quan ja teníem la festa major acabada. Impunement m’anava cantant les lloances del que significava pujar a la categoria de “contempladordefocsdaltdunabarqueta” quan havia estat jo qui li havia posat la idea en el seu petit cervell de suro. Ahhhhh… em pensava que em moriria davant d’aquella ignomínia! Però no. Vaig sobreviure i continuaré esperant sense defallir que algun pijo (o pija) que no tingui compromisos ineludibles, m’ofereixi generosament la seva barqueta i pugui acomplir, finalment, el meu somni!

foto 3

guapa!

Que n’és de guapa! I ho és perquè és feliç i és feliç perquè està contenta d’anar en bici i també perquè a vegades li agrada deixar-se portar i no haver de decidir què cal fer, quan i on…

foto-11

tessel·la

Quan prems el botó de “pause” del CD o del vídeo del youtube que estàs mirant per internet, allò que s’està reproduint s’atura de seguida. Ho sé, acabo de dir una obvietat, però si ho dic és per destacar la senzillesa del gest i la importància del fet. Amb un simple clic hem passat del ser al no ser, del fer al no fer, de l’activitat a la pausa. Quan arriba el juliol jo premo un botó de “pause” imaginari. No sé exactament on és i no podria trobar-lo físicament, però el premo i aleshores, oh déus, no arriba una pausa sinó que es desencadena dins meu una sèrie de terratrèmols que em deixen l’organisme desendreçat, ple de runa i pedres. Convé anar recol·locant-les amb la paciència del romà que muntava un mosaic de tessel·les amb motius vegetals i animals. (O amb motius geomètrics, tant és!)

IMG_7695

cireres

Les cireres m’agraden molt. M’agraden el color, el gust, la forma. Menjar-me les una darrera l’altra i fer-ne tot un seguit de plats: posar-les a l’amanida, fer-ne gelatina dolça (mmmmm), barrejar-les amb gelat de iogurt, fer un clafoutis que és un postre occità deliciós… Recordo un dia que vam anar a Argentona a dinar a casa d’un company de la feina. Al mig del pati hi tenia un cirerer tot farcit de cireres. Mentre acabàvem d’enllestir el dinar, ens va dir que apleguéssim tantes cireres com volguésim del cirerer per menjar-nos-les de postres. El cor em va fer un salt alegre i infantil. Recordo aquell moment com si fos ara. Era un dia de mitjans de juny, a darreries de la primavera, quan les cireres es troben en la seva plenitud, un dia clar i radiant. Encara percebo l’harmonia i les rialles i la comunió sincera i perfecta entre tots nosaltres. Va ser un dia molt feliç.

IMG_8584

temps

Quan arriben les vacances penso que faré mil coses, totes aquelles que he anat deixant “per quan tingui vacances”. Quin error, quina manera d’enganyar-me! Mai hi ha temps per a res i, al mateix temps, hi ha temps per a tot. Imagino que si realment vols fer una cosa la fas i no cal posar-hi excuses. Però també solem ser molt indulgents amb nosaltres mateixos i quan deixem de fer certes activitats ens autoconsolem dient-nos que no hem tingut temps, que hi ha assumptes més importants per resoldre, que el primer és el primer… tot el que queda sense fer és una petita vida que se’ns escapa i que no tornarem a viure i aquesta pèrdua és només culpa nostra i no del temps. El temps és l’excusa i la prioritat la marquem nosaltres.

IMG_9458

Calor?

Aquest juliol és força atípic. Va començar amb un temps més primaveral que no pas estiuenc. Vam tenir ruixats, dies foscos i grisos i, també força freds per l’època de l’any. Entremig, però, se’ns ha colat algun dia ben calorós i xafogós tot i que potser ha estat l’excepció. Estem enfilant les darreries de juliol, ja és 23 i sembla que encara tenim dies primaverals. Avui mateix fa molt de vent i gairebé cada dia se’n gira força. Aquest matí la meva mare m’ha dit que cada dia anirà fent més calor, que això que està passant és un miratge, que fa molta calor però que el vent ens ho amaga… Jo sempre escolto amb atenció les observacions de la meva mare ja que rarament s’equivoca. Ja siguin referides al temps, a la gastronomia o a les persones. Aquesta vegada també li faré cas perquè segurament té raó i perquè hi ha un altre indicador que prediu molta calor. El divendres comencen les Santes, la festa major de M i tots sabem que per la festa major hi ha un microclima a la nostra ciutat que té un nom propi: “la calor de les Santes”. Per tot això, doncs, benvinguda la calor i benvinguda la festa major!

IMG_9317

robafaves

 

inexactes

Al món existeixen les ciències exactes. Per tant, també existeixen les inexactes. Entre les inexactes, em sembla que el primer lloc l’ocupa la filologia. O sigui que em vaig fer estudiant de la Facultat de Filologia.”

Serguei Dovlàtov, La maleta

IMG_0527

neules

Ahir vaig passar la tarda amb la Blanca. Vam anar a una granja petiteta que hi ha a la plaça de Sta. Maria. Vam estar parlant de moltes coses gairebé tres hores, primer assaborint el cafè i després davant les tasses buides. Vaig tenir la sensació que haguéssim pogut parlar tres hores més o fins i tot, quatre. Quan  vam sortir de la granja tenia el cap ple d’idees i crec que la Blanca també.  Ens vam acomiadar a la mateixa plaça de Sta Maria on ens havíem trobat feia tres hores i mentre li deia adéu vaig sentir que les campanes repetien les vuit. Vaig tombar pel carreró de la cereria i just on s’enfronten el carrer que porta a la plaça Gran amb el Fossar Xic vaig creuar-me amb un grup de japonesos disciplinats i admirats que miraven bocabadats el carreró. Immediatament vaig posar ulls de turista i vaig mirar el meu voltant. I tot i que m’estimo la meva ciutat, em costava d’entendre què feia aquell grup de japonesos en aquell indret. Bé, essent generosa he de dir que la zona de Santa Maria és una de les més boniques de M. però, és clar, si la comparo amb la Sagrada Família o amb el Park Güell trobo que poca cosa pot oferir. Els japonesos però van dir un “ooohhh” quan van entrellucar el Fossar Xic i van cridar l’atenció del guia perquè volien anar cap allà,  però ell, anant per feina, els deia “next, next…” i sense estovar-se gens amb els precs nipons, va entrar decidit a Can Graupera tot dient: “-bona tarda!” Ostres, quina delícia! L’objectiu final de la sortida devia ser la botiga. De fet és una petita joia ja que hi fan neules artesanes seguint mètodes tradicionals que es perden en el temps. Les neules de Can Graupera són molt bones i només desitjo que els japonesos trobessin tan interessant el Fossar Xic com bones les neules.

IMG_7228

vacances

Abans que arribin les dotze de la nit indicant que s’ha acabat la jornada, necessito deixar constància que avui és el meu primer dia de vacances. Vacances cada vegada menys pagades perquè el govern (ja no sé quin) cada mes m’escatima el sou i me’l roba impunement. Per això, i com que sóc idiota des de que vaig néixer, avui, el meu primer dia de vacances (no gaire pagades) he fet una mica de vacances però encara he treballat força. O millor dit: he treballat força i força. (Ai! vaig néixer idiota i moriré idiota!) Tot i així, també he fet vacances: he anat a nedar a la piscina, he esmorzat a poc a poc, he dinat a poc a poc i he sopat a poc a poc. La resta de coses les he fetes com sempre. Corrent molt. Demà miraré de fer a poc a poc més coses, sobretot per fer veure que no sóc idiota!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA