perdre

1a versió: (lírica)

El nostre era un jardí delicat. Un ecosistema fràgil, un espai efímer. Es necessitaven mans tendres, amor, paciència infinita… però sobretot calia donar sense demanar res a canvi.

2a versió: (prosaica)

El nostre era un jardí delicat i no vas arrencar les males herbes.

3a versió: (sense metàfores o literal)

El nostre era un jardí delicat i t’hi vas cagar a dins.

forma

Acabo de llegir un llibre que intueixo que és una petita joia. I dic intueixo, perquè el llibre original està escrit en japonès i jo n’he llegit una versió en una llengua que s’assembla força al català. M’he enamorat de la protagonista, ingènua i delicada; del professor, geni de les matemàtiques, tendre i fràgil; d’en Root, un nen llest i tot bondat. Tots tres s’entrellacen i s’estimen i s’ajuden i conviuen. Una història de persones senzilles amb la complexitat desbordada que generen els sentiments. El primer capítol el vaig devorar. El segon capítol em va crear desassossec i no sabia ben bé perquè tot i que els senyals eren evidents… i aquests senyals es reduïen a una sola qüestió: la forma. El llibre està mal traduït, mal escrit, ple d’errades sintàctiques i morfològiques. Ortogràfiques no perquè imagino que el text ha passat un corrector automàtic. Que trist. I això m’ha fet adonar que, tot i que mai no hi havia donat massa importància, la forma és importantíssima. Si es té el millor fons del món però la forma l’espatlla de manera tan notòria, el fons es dilueix i es desdibuixa com el paisatge més bell en un dia gris i boirós.

blau

Davant teu s’estén el paradís. Un paradís blau, dies infinits per poder fer el que vulguis. Sola. Lluny de tu, de tots, dels altres i dels de més enllà… inevitablement et vénen al cap un munt de conceptes: platja, llibres, piscina, llibres, bicicleta, llibres, passeigs, llibres, platja, llibres, poesia, llibres, piscina, llibres, lectura, llibres, bicicleta, llibres, passeigs, escriptura(?), llibres, i així fins al blau infinit. Només cal esperar a dilluns, passar-lo, i obrir la porta al món blau. Si el pla és tan perfecte per què tens mal de panxa i neguit? Per què pateixes? La rutina embrutidora cada vegada és més poderosa i la desintoxicació més difícil. Quan creus que l’has deixada enrere perquè ja toques el dilluns amb la punta dels dits saps que estàs molt equivocada. Hauràs d’aprendre a viure en un món blau i, aprendre’n, cada estiu és més difícil.

clareja

Encara no són les sis del matí i m’he despertat de cop. Clareja però no ho sembla. Uns núvols baixos i densos cobreixen el cel i tot just se senten de lluny i somorts els primers sorolls del nou dia. Al port, el llumet verd del far s’encén i s’apaga intermitentment. Sembla que els fums de les fogueres hagin deixat un tel espès i han desaparegut de cop aquells dies clars i brillants del juny. Com sempre el temps és el marc ideal de l’estat de l’ànima. Penso que avui hauré de diluir moltes boires espesses i no sé si en tinc massa ganes.

solstici

Com cada any quan arriba la nit del solstici d’estiu, em faig el propòsit de viure intensament la nit més curta de l’any, omplir-me de la màgia del moment, veure cremar fogueres i, ni que sigui simbòlicament, deixar-me portar per l’embruix del foc purificador i creure que estic cremant tot allò indesitjable que em posseeix. Recordo que quan era petita la meva àvia Dolores em va dir que una nit de sant Joan, quan ella era molt jove i per merèixer, va posar en un cubell amb aigua el nom de quatre nois en quatre paperets ben plegats. La tradició deia que el paper amb el nom del que seria el seu home es desembolicaria durant la nit i al matí sabria com es diria el seu futur marit. La història em va encantar i evidentment la pregunta que vaig fer a la meva àvia tot seguit va ser si s’havia complert el pronòstic. Ella em va dir que sí. Que el nom del paperet desplegat era Josep, el nom del meu avi. Impressionant. Em vaig prometre que una nit de sant Joan repetiria l’experiment de la meva àvia, però he arribat fins aquí i no ho he fet mai. No sé si el paperet hauria posat un nom sorprenent o un de ben lògic, com tampoc no sé què se sent vivint màgicament fins que surt el sol la revetlla de sant Joan, entre altres coses perquè ahir a les dotze i cinc (si fa no fa) de la matinada jo ja dormia com un soc. Potser he fet tard amb els paperets però no perdo l’esperança de viure una nit de solstici amb foc, soroll eixordador de petards, calor humana, cava a dojo, crits i sopars plens d’amistats desbordades… Tot i que no estic massa segura ni d’una cosa ni de l’altra!