D.

Fa una llevantada terrible, d’aquelles que sembla que s’hagi d’acabar el món. Des de casa, mentre vaig corregint tediosos exàmens de llatí, sento la força de les onades i no puc evitar de pensar que engegaria tots els papers a mar per veure on anaven a parar i tampoc no puc evitar de pensar en el que realment voldria fer.

Si resseguíssim el fil del pensament veuríeu que em porta fins a un amic terrible (que de fet no ho és gens!) i que se’n va anar a l’altre costat del món i no em va dir adéu perquè no li cal ja que aviat ens tornarem a veure. I als amics no els cal justificar-se ni dir-se adéu, només hola! de tant en tant.

Me l’aprecio i l’admiro el meu amic terrible, i em fa patir una mica, sobretot quan el percebo melangiós i trist. Després em llegeixo el seu poema encara amb el somriure que se m’ha fet a la cara quan he vist el correu només llevar-me. El somriure se m’ha esvaït a l’avançar en la lectura i ha deixat pas a un sospir, i un altre i un altre. No perquè no m’hagi agradat el poema, sinó perquè el meu amic terrible (que també és poeta) canvia i evoluciona i es transforma i tinc la sort de veure-ho a través de les seves paraules que mai em deixen indiferent.

M’agradaria saber què dirà el meu amic terrible per poder (jo) saber què és, tal i com diu el seu últim vers. Ho sabré? M’ho dirà? Ho hauré d’endevinar com sempre he de fer?

Li desitjo inspiració i força, m’agradaria que fumés menys, que visqués intensament i que escrivís molt. Espero que m’escolti i que acabi fent el que li sembli.

M

P.S. una abraçada llarga des de la vella Mataró…

 

neu

Doncs sí. Els meus desitjos es van fer realitat ni que fos per una vegada: dissabte va nevar al costat del mar. Bé, exactament al costat no, sinó una mica més amunt, a la part alta de la ciutat. Em va faltar temps per anar a la recerca de la neu. Em vaig calçar les botes gruixudes, vaig agafar els guants i la gorra i vaig passejar pel bosc com si fos al mig del Pirineu. Us deixo unes fulles cobertes de neu… o potser són uns cors gelats?

boira

Quan pensava que l’hivern s’acabava arriba un recaiguda i el meu món es gela. Des d’un mirador privilegiat veig una altra vegada el mar i el cel confosos per la boira que tot ho iguala. Potser es posarà a nevar aquesta tarda? Ni que siguin quatre volvetes… els que vivim prop del mar som  com nens petits quan hi ha una petita previsió de nevada. Comencem a imaginar que nevarà, nevarà molt. Els carrers quedaran plens de neu fins dalt, amb gruixos immensos a banda i banda de les voreres. Després quedarem assetjats a les cases i no podrem anar a treballar durant una setmana sencera. Somniem desperts. Després de la fantasia on hi he inclòs tots els meus conciutadans, aixeco una altra vegada el cap. Ara la boira s’ha aclarit i, tot i que encara el dia és ben gris, torno a veure el mar quotidià, els edificis del davant i constato que ni tan sols espurneja. No cal defallir. Demà és dissabte, la previsió es manté intacta i encara pot nevar força.

art

UN ART

Elizabeth Bishop (versió de Josep Porcar)

L’art de perdre no és massa complicat;
tantes coses semblen posseïdes per la propensió
a perdre’s que la seua pèrdua no és cap calamitat.

Perd alguna cosa cada dia. Accepta el sobresalt
del clauer que s’ha extraviat, de l’hora que s’ha fos.
L’art de perdre no és massa complicat.

Després, prova de perdre’n més, i amb més celeritat:
llocs, i noms, i onsevulga que guardes el deler
de viatjar. Res de tot això no és cap calamitat.

Vaig perdre el rellotge de ma mare. I guaita! La última, o
la penúltima, de les tres cases que més vaig voler.
L’art de perdre no és massa complicat.

Vaig perdre dues ciutats entranyables. I puc restar
dos regnes que eren meus, dos rius, un continent.
Els enyore, però no va ser cap calamitat.

Tampoc per haver-te perdut (la veu riallera, un gest
que m’estime) no m’hauré enganyat. És evident
que l’art de perdre no és massa complicat
encara que s’assemble (Escriu-lo!) a una calamitat.