vincent
Els seus pares, moguts per l’afany de ser diferents i originals o potser per assenyalar que el seu fill tard o d’hora marcaria la diferència, li van posar el nom de Vincent. Els pares, amants de l’art, i profunds coneixedors de l’obra del geni holandès van homenatjar el pintor i a si mateixos al triar el nom del seu fill.
En Vincent, contràriament al que es pugui pensar, no va créixer marcat pel seu nom, la seva personalitat va tallar qualsevol intent de brometa per part dels companys d’escola i de jove i adolescent el nom li va conferir un tret original i distintiu que el feia atractiu a la resta. Tot i saber que tenia fusta de líder mai va utilitzar la seva capacitat per imposar el seu criteri i quan va triar estudis es va decantar per l’arquitectura. Primer, perquè li fascinava el procés de materialització dels seus plànols fets amb paper i llapis en obres sòlides de pedra, ciment i formigó; segon, perquè tot i que s’havia de relacionar amb clients i proveïdors, paletes i lampistes, decoradors i funcionaris de l’ajuntament, una gran part de la seva feina transcorria en la solitud: ell, el seu paper i la seva imaginació.
alzina
Va néixer fa quatre mesos i és una nena preciosa. Avui, quan l’he vista damunt la manta de colors envoltada d’una marieta-aranya, un conill d’orelles llarguíssimes i una altra bestiola que no sabria definir, m’he estovat de mala manera. No sé per què, les criatures de bolquers desperten en mi aquestes ganes irrefrenables de matxucar-les i besar-les i parlar-los amb veu cursi i afectada. De cop em transformo en una mena de lloca que no es reconeix a si mateixa i que a més a més li agrada la transformació. M’he assegut a la manta de colors embadocada mirant l’Alzina i m’he deixat emportar per l’escalfor de la casa. A l’altra banda dels vidres, la tarda gèlida d’avui era neta, d’una puresa d’alta muntanya i la claror del dia s’ha allargat una mica més. Quan he tornat cap a casa, la lluna, una finíssima tallada de xíndria, destacava en la blavor del cel. Fan una parella magnífica la lluna vigilant i l’Alzina riallera.
desig
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al seu davant.
Joan Ferraté (deu anys de la seva mort)
individu K
Posem un individu que anomenarem K i un altre individu que anomenarem N. L’individu K actua com qualsevol persona, amb encerts i amb errors. L’individu N fa exactament el mateix: comet errors tot i que a vegades les coses li surten bé. Cal dir però que hi ha una diferència important entre un i altre. L’individu K té la sorprenent habilitat (sobretot quan interacciona amb l’individu N) de fer-li creure (o almenys ho intenta!) que quan s’equivoca, qui en té la culpa és sempre N. N ja està acostumat a aquest tracte i li molesta profundament però veu que no hi pot fer res per canviar-lo, ja que K actua amb una naturalitat i amb una convicció tan sincera a l’hora de passar-li el mort que N (a part d’enrabiar-se molt i molt) no és capaç de reaccionar. Les vegades que s’ha queixat a K d’aquest comportament encara en surt escaldat ja que la tímida protesta serveix perquè K amenaci el desnerit N amb la frase màgica: “-faràs que m’enfadi.” I N, capcot, calla perquè no vol que l’individu K (a qui tenia per amic) s’enfadi. Seria l’última cosa que N voldria, que la gent en general i K en concret s’enfadin. Malgrat tot, ja fa dies i dies que a N se li comença a refotre una mica tot, especialment els individus que es miren el melic pensant que el seu és el més rodonet i bufó.