omega
o la darrera lletra de l’alfabet grec. Avui també és el darrer dia de l’any però per saltar-nos l’obvietat podríem preguntar-nos quin significat té el fet de ser el darrer dia de l’any. Jo que començo a veure la vida més com un cercle que com un línia imagino que el dia d’avui de fet no és el final de res, més aviat és al mig d’ahir i de demà, i així ad infinitum. He sentit a dir moltes vegades que les persones “tanquen” etapes o que comencen cicles nous o que fan “tabula rasa”… no tinc consciència d’haver fet mai res de tot això, en el dia a dia tinc la sensació d’anar avançant paulatinament, mica en mica, sense grans trencaments. Potser quan miro enrere sí que seria capaç de distingir moments de la meva vida ben compartimentats, amb un començament ben definit i un final ben tancat. Ara, però, que estic aquí pensant en el devenir i en l’essència del pas del temps m’estimo més veure i viure la meva vida de manera fluïda on cadascuna de les experiències que la conformen siguin una part més del tot. “Tot” que, comptat i debatut, no deixa de ser un “no res” en la infinitat d’aquest univers del que ningú ha estat capaç d’identificar-ne l’alfa.
Rita
Avui, en la meva passejada diària des de que estic de vacances, he anat a santa Rita, una ermita a tocar de Mataró. Feia anys que el meu pare me’n parlava i deia que me n’ensenyaria el camí perquè, (de fet) si no el coneixes es fa difícil de trobar. Avui ha estat el dia escollit i llargament esperat. El sol d’aquest diumenge ha estat radiant i el dia, en conjunt, magnífic. M’agrada fer excursions amb el meu pare perquè aprenc moltes coses i sempre m’ensenya camins insospitats. Amb el meu nou afany de redescobrir els entorns agrícoles i boscans mataronins i de gravar en la meva ment els antics camins m’he llançat -aprofitant les vacances- a fer una mena de recerca-descobriment d’aquest gran desconegut: el meu entorn paisatgístic més proper. Hem pujat a santa Rita pel camí de can Bruguera deixant a l’esquerra la font del Pericó. Hem arribat a l’ermita quan faltava un quart per la missa d’onze i els feligresos n’esperaven pacients l’inici. Els hem deixat a ells i la seva devoció i hem enfilat cap al camí de can Flaquer. Ens hem aturat al repòs de sant Bernat i hem baixat cap a sant Miquel de Mata i hem tornat a casa per les cinc sénies. Quatre hores de caminada a pas tranquil (de pare que supera la setantena) i dotze quilòmetres sis-cents metres totals de marxa. Ja a casa, a la tarda, mentre em recuperava al sofà dels excessos matinals he llegit dues notícies: avui fa catorze anys de la mort de Joan Brossa i avui ha mort Rita Levi-Montalcini neuròloga i premi nobel de medicina. Brossa i Levi-Montalcini són dues figures que sempre m’han interessat per raons ben diferents però que en comú desperten la meva admiració més fervent. No sé expressar el conjunt d’emocions que m’han sacsejat en el dia d’avui, però el lligam invisible que ha unit l’ermita de santa Rita, els feligresos devots, la meva excursió familiar, Brossa, el meu ateu més admirat i la també admirada Rita Levi-Montalcini, em fan creure que el món està ple de senyals extraordinaris que només cal que els interpretem i els adaptem a les nostres vivències de la manera que més ens convingui.
homenatge
Joan Brossa
nit
In nocte consilia.
hivern
Però de fet no fa temps d’hivern. Aquest matí he fet una petita excursió fins a sant Martí de Mata i ho he pogut comprovar. Ja era un quart d’onze quan sortia de casa i enfilava la riera de sant Simó. He entrat a les cinc sénies i he vist els enciams de colors, les escaroles de cabell d’àngel i les carxofes primerenques.Tots ben arrenglerats. El mar feia el fistó blau que contrastava amb els colors de la terra. Després m’he desviat cap a l’esquerra i he travessat camins i masos i més terres de conreu fins que he arribat a sant Miquel. He reposat cinc minuts per tornar a agafar embranzida i arribar a sant Martí. Sempre em sorprèn la vista de l’ermita del segle X colgada d’arbres que fan del lloc un redós ombrívol fins i tot al pic de l’estiu. El vent m’ha fet baixar a esmorzar a mig camí de l’ermita sota el sol d’hivern que escalfava força. La baixada ha estat lleugera fins que he arribat a les restes del castell de Mata. Mira que hi he passat vegades per davant i fins avui no m’he decidit a pujar-hi. Quina vista tan fantàstica! El Maresme, tan llarg com és, estès als meus peus. Fins i tot he vist Monjuïc sota un lleu tel calitjós. El mar quiet i blau esquitxat per una solitària barqueta blanca. Els horts i els enciams pintaven el paisatge de color verd. És cert que no veiem la neu, però amb un hivern com aquest… qui la vol, la neu?
l’endemà
A l’hora en què escric aquestes ratlles ja és l’endemà de Nadal encara que, com que no m’he ficat al llit, em sembla que és el mateix dia 25. El dia de Nadal està bé, les festes són boniques i desitjables però quan passen i arriben ho fan tan de pressa que no n’ets conscient del tot d’haver-les viscudes. Començo a barrejar nadals, les escudelles es multipliquen en els meus records, el rostit i la dolçor de les prunes sempre és de primera i quan penso que porto bé la quantitat d’aliment que he arribat a menjar apareixen els torrons amb un intent desestabilitzador i desmoralitzador per enfonsar les poques defenses que quedaven dempeus. La tertúlia al sofà és llarga, llarga i avui se’ns han fet quarts de nou xerrant i passant revista a persones i a fets. La memòria dels meus pares és prodigiosa i això tampoc no canvia amb el pas dels anys. L’única diferència és el pas del temps… i no ho dic per nosaltres que estem fantàstics (ui!) ho dic per la Clara que cada dia és més i més gran. (Ai!)
tretze
No s’ha acabat el món. Però comptat i debatut si s’hagués acabat sempre l’hauríem pogut tornar a començar. L’altre dia l’Olga em suggeria que tornés a escriure les meves notes al bloc. Literàriament parlant el bloc és el meu món i es va acabar una mica a l’estil maia, d’avui per demà. També a l’estil maia i d’avui per demà, torno a començar la descripció del meu microcosmos. Com que avui és avui i aviat serà tretze no se m’acut res millor que fer una llista de bons propòsits. No n’he fet mai de llistes de propòsits. Ni de bons ni de dolents, però sempre hi ha d’haver una primera vegada per a tot. I aquest pensament em porta a considerar que la llista de bons (i mals) propòsits la deixaré per a una altra estona i que em concentraré en la idea que si sempre hi ha una primera vegada per a tot, també hi ha una darrera vegada per allò que abans t’omplia i ara t’ofega. Molts dies sense escriure i massa coses que em superen. Aniré a poc a poc (això sí que serà una novetat) i començaré la meva llista, el meu propòsit, la fixació de la idea: foragitar allò que em crema, em desgasta i em xucla però que desitjo. Paradoxal. Però no pas novetat. L’ésser humà està construït per sobreviure i per ser lliure. Més que mai, avui he decidit tornar a ser lliure i sobreviure.
efímer 