esforç

“La nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa.”

Mahatma Gandhi

Avui he aplegat tot d’idees esparses que havia anat apuntant per una tasca que m’havien encomanat a la feina. La tasca va relacionada amb l’esforç que esperem dels nostres alumnes per assolir els objectius que se’ls demana perquè la seva feina tingui un profit. Necessitaria molt d’espai per resoldre l’enigma o el debat o com ho vulgueu anomenar. Però tot plegat m’ha portat a pensar en el meu propi esforç per assolir determinades fites i no sóc capaç de mesurar-lo. Arriba un moment que l’esforç esdevé una idea abstracta, quasi una entelèquia perquè realment l’esforç no és res més que un cúmul de petites accions fetes amb la constància d’una formiga aplicada. De res serveixen els grans gestos d’un dia proclamats als quatre vents.  I aleshores se’m fa present aquella expressió popular que diu: “una flor no fa estiu”. Jo em penso que sóc una formiga, no sóc amiga dels grans gestos. Però la meva feina petita i constant només traspua esforç quan veig els megues que ocupa a l’ordinador.

ambre

Tancada en un gota d’ambre, brilla i s’amaga

una abella, com atrapada pel seu propi nèctar.

S’ha endut una recompensa digna de tantes fatigues:

segurament ella hauria triat morir així.

 Marcial

simplicitat

Ens justifiquem, ens embranquem en converses bizantines, ens enfadem per foteses, perdem el temps per un sí o per un no. I, a vegades, tot el contrari: no fem l’esforç d’intercedir tot i saber que la nostra opinió estalviaria problemes, no diem la paraula que l’altre necessita sentir, som tan mandrosos que no fem ni l’esforç de pensar en qui tenim davant. Per poc o per massa els humans som sempre desmesurats i difícilment assolim l’aurea mediocritas. M’aferraré a Horaci i conscient de la decepció que m’inspiren alguns exemplars de l’espècie humana, miraré de no agafar-los com a model i intentaré cercar el punt mig anomenant-lo simplicitat.

inefable

quan em submergeixo a l’aigua blava, quan vigilo el teu son, quan vint cares em miren expectants, quan esdevinc Caribdis, quan no t’entenc, quan envio un S.O.S. a la Paola, quan em feu riure tant i tant, quan en Xavi té insomni, quan en Giacomo m’envia correus hilarants, quan em dius que arribaràs tard, quan s’acosta un cap de setmana llarg, quan penses que ets estúpida, quan ets feliç, quan m’arriba un missatge inesperat, quan en Daniel em diu que ens hem de veure, quan me n’adono que ets, som tan poca cosa…

turbulència

A les quatre del matí he sentit un tro que m’ha despertat. Deu ser el que ha fet desistir a en Jaume d’anar a la marxa del Montseny. Aquest tro ha donat pas a una tempesta terrible plena de llamps i retrunys salvatges. A quarts de vuit, la cortina d’aigua que queia m’ha fet pensar que passaria el dia a casa, però cap a quarts d’onze ha aclarit i he sortit a passejar vora el mar. Creia que la tempesta faria que baixessin les temperatures però, de fet, la xafogor era tan aclaparadora que m’ha deixat ben baldada. A la tarda, quan he tingut la roba ben estesa, ha aparegut, calvalcant sobre el vent, un núvol negre i lleuger que en menys de cinc minuts ho ha deixat tot ben xop. Ara, el vespre és radiant, el cel llueix blau amb núvols blancs, pacífics i esfilagarsats. Em temo, però, que durarà poc: si miro cap al sudoest puc endevinar que en aquests moments cau un bon xàfec sobre Barcelona i la turbulència que s’hi congria no trigarà a arribar aquí.

lliurement

Em sembla que una mica tardanament he descobert la meva vocació. A part de ciclista i fotògrafa de gran vull ser escriptora de posts. M’agrada pensar-los, escriure’ls, reescriure’ls, mirar-me’ls i un cop ben fora de mi i ben estampats a la pantalla me’ls miro com una mare crítica que es repassa els seus fills per veure si van prou clenxinats. Un cop els he escrit em sento bé, gairebé feliç. Amb l’escriptura dec alliberar unes endorfines semblants a les que allibero quan nedo. Tot i així sempre em queda alguna recança. Mai n’estic del tot satisfeta i sempre tinc l’estranya sensació que les paraules acaben prenent una nova dimensió, com si fossin elles les que decidissin el que volen dir i no pas jo qui ho fes. Un cop fora, les paraules ja no són meves.

empremta

Segons el diccionari, una empremta és el “senyal que un cos premut contra un altre de més tou deixa sobre aquest.” Imagino el meu cos prou tou per poder rebre totes les empremtes que l’han anat configurant i modelant al llarg de la seva existència just fins aquest moment precís que sóc aquí escrivint això. Penso en el meu cos com si fos un objecte prou lluny de mi i veig moltes empremtes que hi han quedat. Són anímiques perquè, de fet, ben poques han deixat un rastre físic (llevat d’un parell o tres de cicatrius). Les empremtes deixen un rastre, jo creia que profund i ben endins, tant les bones com les dolentes. A vegades, quan un esdeveniment dolorós em marcava, creia que no podria tornar a ser feliç amb aquella empremta fosca tan ben dibuixada a la meva pell. El temps m’ha dit que m’equivocava: les empremtes doloroses resten tatuades però el dolor s’afina com la llum de la tarda. El que és veritablement terrible és just el contrari: aquelles empremtes boniques que consideraves foses amb tu per sempre més i que ara veus, impotent, com s’esborren lentament, inexorablement.

catifa

A vegades em vénen ganes d’escombrar moltes coses i posar-les sota la catifa. Les que jo escombraria no són boniques, ni alegres, ni distretes, ni amables. Per això quan he vist aquesta escombra gegant amagant sota la catifa de gespa tot de flors he pensat que la realitat prenia una dimensió molt bella. A vegades les metàfores són l’essència de la poesia.

malentès

T’ha passat mai que una situació banal i estúpida et porta a un malentès? I després aquest malentès es fa gran i gran? I quan ho vols arreglar encara ho empitjores? I quan ho tens espatllat, t’entristeixes perquè penses que no ho podràs refer mai més? Sents que la impotència s’apodera de tu perquè no saps solucionar les coses? Necessitaries hores i hores de conversa per fer una mica de llum. Et quedaries tranquil·la, però l’ombra del malentès planaria per sempre més damunt del teu cap com una esmolada espasa de Dàmocles.

matrioska

Una matrioska mataronina, que no russa, feta de feltre. La grossa ben vermella (és el color preferit de la destinatària del regal) la segona ben taronja i plena de vida, la tercera groga com el sol, la tercera verda com l’herba i la xiqueta blanca, tendra i bufona. Una mare amb moltes filletes, una dins de l’altra! Un regal dolç i emotiu que va donar molta feina a la filla. Es va passar una bona estona triant colors i retallant d’amagatotis…