llepada

El sol de la tarda d’avui (a l’hora que ho escric ja és ahir) ha jugat amb la façana de l’edifici antic. L’ha llepat delicadament com si es tractés d’un saborós i refrescant gelat de maduixa i ha deixat a la paret les taques lleus de la seva llengua.

llum

Ho deia… la primavera ja és aquí. Però, de fet, em vaig equivocar. La primavera del Maresme és freda com l’hivern (que és força temperat), encara que nosaltres no ho volem reconèixer, que és freda, i ens vestim amb robes més lleugeres i acabem refredats. Em vaig equivocar perquè he estat anunciant la primavera durant molts dies i la primavera no ha arribat ni arribarà mai. L’estiu s’ha instal·lat definitivament i m’ha obligat a deixar la caçadora a casa i a passar calor. L’estiu també dissimula: al matí ens dóna peixet i ens fa veure que fa fresca, però a la que arriba el migdia la calor es fa sentir i quan arriba l’hora del cafè d’havent dinat, pensem definitivament que ens trobem al pic del juliol. Som innocents: les estacions ens enganyen, però com que tots nosaltres hem llegit molta literatura sobre aquest tema ens deixem enganyar perquè, en el fons, la literatura té molt de poder, especialment la que es genera en les converses meteorològiques que tant ens ajuden a trencar el gel.

potser

Aquesta tarda m’he buscat una excusa prosaica per allunyar-me de l’ordinador, ni que fos una estoneta. He sortit a buscar pa que és una tasca que jo no faig mai. De casa meva fins al forn hi ha una passejadeta i m’ha servit per estirar les cames, per quedar ben esventada, per oblidar-me de les coses que m’amoïnen i per constatar que, potser, ja tenim la primavera aquí. Ara sí!

abandonament

Aquesta rosa, sense ser meva, m’ha acompanyat pràcticament tot el dia. L’he vista de bon matí, tot d’una, damunt la taula que s’ha convertit en el meu centre d’operacions i que, mica en mica, tothom ha anat ocupant de manera despreocupada, nerviosa i alegre. Al llarg de les meves anades i vingudes entre bambalines, m’anava mirant la rosa i em sembla que, fins i tot, en un moment donat li he adreçat unes paraules breus. La rosa s’ha anat pansint, molt lleument; estirada, però, entre la llista de guanyadors, la meva bossa i un parell d’ampolles d’aigua ha anat resistint el pas de les hores. Quan la música arribava a la fi he recollit les meves coses, he endreçat la paperassa a la bossa, he dit adéu als que encara percebien la meva presència i una mica transparent he enfilat la rampa que em portava a la sortida. He pensat que l’amo de la rosa no se n’oblidaria i quan he sortit al carrer i he vist el dia gris i fred del sant Jordi d’avui, m’he sentit més abandonada que la rosa.

fosc

Són les 4:44 i he acabat la son. M’he aixecat, he anat al sofà de la sala i he encès l’ordinador. Ara tinc diverses opcions: fer un cafè, corregir els exàmens de llatí, escriure un correu a en Xavi, resoldre l’enigma, mirar TV3. He començat per la darrera opció. He mirat Tv3 i fan el programa divendres. Això no m’ha ajudat a resoldre l’enigma, per tant he escrit un correu a en Xavi i li he fet saber  que no hi ha manera, que la solució deu ser a prop, però jo no la veig. Descarto del tot corregir exàmens; a aquestes hores de la matinada la salut mental és molt fràgil. Ara faré un cafè amb llet i tornaré al llit. Ja són les 4:57. A veure si tinc sort i puc dormir una mica abans no vingui l’Aurora, la dels dits rosats.

abril

El mes d’abril és així: ara fa fred, ara fa vent, ara fa un sol que estavella la terra, ara plou a bóts i barrals. L’abril d’avui és així. Cada dia em meravello d’aquest cel, d’aquest sol, d’aquest vent. I quan surto de l’escola i enfilo poc a poc i solitària el camí cap a casa, em sento com el Fèlix bocabadat del mestre Llull, l’orat. De ben segur ell devia haver nascut un mes d’abril.

caput, capitis

o com perdre el cap. Estic perdent el cap. I jo diria que aquest post és un dejà vu. Fa dies que no escric i això només vol dir que he arribat al límit de saturació. No puc més. I com que no puc més em deixo les coses per tot arreu i vaig amunt i avall i parlo amb tothom i tothom parla amb mi i em despisto i he de tornar a començar. I com que perdo el cap no sé què faig i em torno a deixar les coses i he de tornar a començar i he de trucar a la Paola perquè miri a la sala de profes si ha vist el meu Ipad perquè em sembla que me l’he deixat. La Paola em truca per dir-me que l’ha trobat però com que he perdut el cap del tot tinc el mòbil en silenci i no sé que m’ha trucat i estic patint perquè no sé que em truca i penso que és que el busca i no el troba. Vull trobar el meu cap. Posar-lo al damunt de les espatlles que és on normalment el porto i vull recordar tot el que faig. Això voldrà dir que l’estómac deixarà de fer-me mal, que podré tornar a dormir a les nits i que sant Jordi 2012 serà història.

niciesa

No sabia si el post d’avui havia de portar per títol niciesa o nuesa. La niciesa és la qualitat del neci i la nuesa, del nu. Obvi. Una notícia del telenotícies m’ha sorprès: el museu d’Orsay presenta una exposició temporal de les pintures de nus que va fer Degas, més conegut d’altra banda per les seves ballarines. De fet, les ballarines de Degas m’agraden molt, en tinc moltes a casa, en postals i fotos diverses que he anat arreplegant amb el temps. Al telenotícies parlaven de l’exposició de Degas i han acompanyat la notícia amb quadres de nus. El que m’ha sorprès és que l’exposició no és recomanada als menors de divuit anys. Aquesta recomanació m’ha semblat una niciesa. Vivim en un món complex i estrany, on la nuesa (perquè a vegades és crua) s’ha d’amagar als ulls tendres i el fàstic i l’horror quotidians es mostren impunement; on la senzillesa es confon amb l’estupidesa i la niciesa esdevé la reina de la festa enaltida per la resta. Stultitia humana caret limitum. 

matí

El jo que em vigila quan dormo no sap que estic de vacances. Fa una mica més d’una hora, quan el cel encara era fosc, m’he despertat de cop fugint d’un malson. No sé si en Xavi està despert, però per als insomnes les sis hores cinquanta minuts no són res de l’altre món, és una bona hora per a despertar-se. Per a mi, que estic de vacances, és una hora molt matinera. Ahir el despertador (que tampoc feia vacances) em va fer fora del llit força abans de les set. En moments com aquests convé seguir el ritual: aixecar-te, fer un cafè amb els ulls mig tancats, engegar l’ordinador, intentar resoldre l’enigma que tinc pendent i, finalment, pujar una mica la persiana per acabar comprovant que el cel és d’un gris blanquinós.