vacances

Només una nit i unes quantes hores (poques) em separen de les vacances. Les sento, les noto, les veig… fa dies que el sol és d’estiu i ni tan sols la previsió galdosa que ha anunciat l’home del temps ha conseguit enfonsar-me. Tot i que no em mouré del mar de davant de casa, dels camins del voltant de casa i de casa en general, només espero que arribin i siguin un calmant per al meu cervell adolorit i per als meus sentits en hores baixes.

feliç

Hi ha dies que dónes tot el que tens: la teva alegria, el teu treball, el teu esforç, la teva il·lusió, la teva hora de dinar, la teva paciència, la teva condescendència, la teva capacitat de sorpresa… i què reps a canvi? RES. No, no diguis mentides, Marta! Reps la felicitat i la conxorxa de les teves alumnes que et fan riure i són espavilades i ocurrents i fan preguntes divertides i sàvies a l’arqueòleg que us ha mostrat la bella Tarraco. Aleshores penses que apartaràs per sempre més les persones que no mereixen que malgastis ni tan sols un minut de la teva existència.

balustrada

Tarda asolellada i magnífica. En el meu recorregut he tingut gairebé tota l’estona el mar fent-me companyia i en alguns moments la balustrada ha posat un toc senyorial al paisatge.

maduixes

Maduixa, cirera, poma, cor, sang, foc, brasa, marieta… però també la meva agenda, la funda del mòbil, la de l’Ipad, la carpeta, les tovalles, el gerro (que tinc a la taula), el coixí, el cistell, la bossa, el collaret, la passió, la bogeria, la ira, l’amor… no podrien ésser de cap altre color.

arcimboldo

Una xirivia és el nas, les galtes que li omplen la cara, un parell de cebes. Dos xampinyons fan de llavis, els ulls, closques d’avellana; una cabessa d’alls i una altra xirivia li emmarquen el front. El sotabarba un manat de pastanagues amb les seves fulles, per cabells fulles d’enciam i al capdamunt un bol fa de capell. Arcimboldo juga amb les fruites i les verdures per crear personatges impossibles. Però, què és sinó la realitat? Un munt d’aparences.

paperets

No. No són pas paperets. Són flors petites, petites, com cercles de confeti. Aquest març ventós les ha arrencades amb força i resten amuntegades en el sot de l’arbre barrejades amb puntes de cigarretes. L’altre dia vaig veure que plovien dels arbres empeses pel vent i suraven lleus entre el cel i la terra. Les vaig voler retratar però jo anava amb el paraigua, la bossa, el llibre… i el seu trànsit dolç fins al terra va ser tan i tan efímer!

resposta

Esperes en va. Hi tornes, remires, gires. Res. Saps que mai hi ha res, cap indici, ni senyal, ni marca. Ni llenguatge verbal, ni no verbal. Res. Sí, una lleu indicació, però, ai las! No és res per a tu. Estúpida i oblidada, tot ho trencaries. Gest, senyal, fum, indicació, símbol, paraula. El teu regne per una paraula!

vermell

La noia del semàfor

Tens la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no has après encara, que algun dia
l’amor és aquesta arma carregada
de soledat i de malenconia
que ara t’està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tan lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.

Joan Margarit

Dia internacional de la poesia

tempesta

Aquesta tarda s’ha començat a congriar la tempesta que fa temps que s’anunciava. L’estranya sequera ambiental (gens habitual a la nostra comarca) que fa que ens enrampem cada vegada que ens toquem, el vent eixut que ens tiba la pell, el mar ple de crestes blanques, la roba voleiant a l’estenedor… tots els senyals externs ens indiquen que s’acosta. M’agraden les tempestes truculentes, plenes de llamps i trons eixordadors, amb pluja caient a bóts i barrals. Quan s’acaben, torna el repòs i l’ambient esdevé net i diàfan com si s’esperés perquè l’estrenem de nou.

magritte

Je déteste mon passé et celui des autres. Je déteste la résignation, la patience, l’héroïsme professionnel et tous les beaux sentiments obligatoires.