Finn

Es posà a ploure de seguida, i plogué a bóts i barrals, i mai havia vist el vent bufar amb tanta fúria. Era una d’aquestes tempestes típiques d’estiu. S’enfosquí tant, que a fora tot era de color blau fosc, i era bonic. La pluja quieta tan espessa, que els arbres de més a prop quedaven desfigurats i semblaven teranyines. Aleshores una ràfega de vent abatia els arbres i girava les fulles, mostrant la part pàl·lida de sota. I després venia una ventada tan forta que feia que les branques llencessin els braços com unes esperitades. I, a continuació, quan tot estava d’allò més blau i negre, paf!, tot resplendia com la glòria i per un moment podies entrellucar les branques dels arbres que tremolaven al lluny enmig de la tempesta, a centenars de iardes més enllà d’on, moments abans, podies abastar amb la mirada.

M. Twain

primavera

Encara falta una mica perquè la primavera arribi oficialment, però penso que avui ha arribat extraoficialment. Quan al migdia m’acostava cap a casa he portat l’abric al braç, feia caloreta. A la tarda he passat molta calor a la classe i, per primera vegada en aquests darrers mesos, he desitjat que apaguessin la calefacció a l’escola. Els alumnes anaven en màniga curta i després de l’emoció primera he pensat que si a dia d’avui ja passàvem aquesta calor, no sé com ens haurem de veure a finals de març i els mesos que han de venir. Fora aquests pensaments. Quan ens hi trobem, ja farem. Ara per ara, el que m’omple de felicitat és l’olor de primavera que se sentia, des del balcó de casa, aquesta tarda clara i radiant.

veu

Avui que no en tenia l’he trobada a faltar. M’he despertat totalment muda i a mida que ha anat passant el dia m’ha anat venint mica en mica: rovellada i trencada. Una barreja de gemec i esgarip encara que ben fluix perquè la meva malmesa gola no donava per a més. L’he trobada a faltar perquè és la meva eina de treball i donat el cas que no hagués de dir res, sempre hi ha missatges mínims que cal emetre: “bon dia”, “hola”, “adéu”; contestar el telèfon, riure. També he hagut de suportar la brometa fàcil: “que descansats sense sentir-te…” o “quina tranquil·litat el teu home si estàs muda…” hahahaha quina gràcia! En fi, tindré cura de la meva gola. De moment m’he comprat un bon arsenal de caramels i píndoles. Torna, veu!

 

Narcís

Després de discutir amb Eco, Narcís se n’anà molest. Després de caminar una estona per prats verds, Narcís tingué set. Després d’acostar-se a l’estany, Narcís endevinà un bell reflex dins de les aigües. Després de meravellar-se amb la bellesa que el mirall li tornava, Narcís s’abocà perillosament a la vora. Després de ser engolit per sempre més, Narcís retorna cada final d’hivern convertit en aquesta bella flor.

rosa, -ae

Gosaré parlar de la simbologia de la rosa? Incomptables poetes, novel·listes, filòsofs n’han dit potser tot el que calia dir. Per tant, no tinc res per afegir-hi. Només puc deixar una foto petita d’una rosa de color vermell intens que potser alleugerirà aquest hivern cru i malestruc. Per sort ja es troba en el seu tram final. Aviat arribarà la primavera.

tristor

No saps d’on et ve aquest sentiment de tristor que t’abraça amb un tel fi, transparent, estranyament penetrant. Ploraries, potser, si en sabessis. Has començat a oblidar com es feien moltes coses; vodries entendre’t amb qui tens davant i no pots. Parleu amb codis diferents, els missatges són confusos, les orelles no senten, ni escolten i quan ho fan entenen el que els sembla entendre, no pas el que tu els dius. Potser comences a veure que el que et provoca més tristor és la incomunicació.

surar

Surar és sobreviure. Surar és anar a la deriva. Anar a la deriva és seguir els corrents sense saber on et portaran. Però potser no cal sobreviure, ni surar, ni anar a la deriva. N’hi ha prou de viure amb els peus arran de terra. Retrobar el camí quotidià, rutinari que havies abandonat. El preu que s’ha de pagar és alt: ser una mica menys feliç.

aprendre

o no aprendre: aquesta és la qüestió. A vegades tinc la sensació que no aprendré mai i cauré sempre en els mateixos errors. I aquesta sensació és certesa quan penso una cosa i acabo fent la contrària. Ai, la feblesa humana!

Caribdis

Hi ha dies que estàs molt enrabiada i no saps perquè. Com que ja tens una edat ho atribueixes a les fluctuacions hormonals (tan habituals en les dones) que fan que passis de ser una persona pacífica i equilibrada a ser una fera salvatge, insociable, irascible, intractable i menyspreable. Tu, com l’increïble Hulk, perceps que et vas transformant en el monstre i no pots fer res per evitar-ho. Només pregues per dins que ningú no t’adreci la paraula i potser així no notaran la teva transformació esgarrifosa. Però mai te’n surts: sempre hi ha un incaut que et diu una cosa o te’n pregunta una altra. Tant és el que et digui, a tu et molestarà igualment. Aleshores com una Caribdis furiosa deixes anar el fel, lentament perquè no vols que es noti, no vols que ningú sigui conscient de la teva transformació, inexorable, incontrolable… però dolorosa transformació. Intentes racionalitzar (incauta!) però saps que és impossible. I aleshores el doll biliós surt a raig, a raig i no el pots frenar. Et queda un consol: no augmentes tres-cents quilos de pes i no et tornes de color verd. Mica en mica tot torna a la normalitat i la bèstia es calma. Les hormones s’afluixen i penses que amb una mica de sort aquesta transformació no t’acompanyarà la propera lluna i no caldrà una bala de plata per acabar amb els símptomes. Afortunadament, avui no és un dia d’aquests. Les hormones s’han agafat el dia lliure i cantes a la feina i a casa.

glaç, gel, fred

Fa estona que sents els capcirons dels dits com si fossin glaç. Mica en mica t’has anat acotant i l’esquena és una mitja lluna perquè t’has arraulit sense adonar-te’n, com si una mà de gel t’acariciés entremig dels omòplats. Quina sensació de fred! No t’agrada gens. Per això ràpidament corregeixes la postura i et poses ben dreta; refregues una mà amb l’altra friccionant amb interès especial els capcirons dels dits i imagines que una mà calenta et ressegueix la columna redreçada.