nit

LA NIT

La ciutat de la nit s’obre, tranquil·la,

Amb llums i places blaves. És silenci i cristall.

Diríeu que ens vigila

Damunt aquesta vall

Que es féu més olorosa amb el vent i la pluja

De setembre. Lluny, vagues, ara es senten renills.

¿És dúgol en l’ombra o bé en carrossa de pluja

el Temps, que duu una barba de boscos i de grills?

El silenci es fa so d’aigües. La nit suau

Ens vigila i ens pensa.

¡Oh Rei inconegut, que ens feres un palau

de beautat, de temença!

Marià Manent (en el 120è aniversari del seu naixement)

Anuncis

mentida

Sabíem que era mentida, que vivíem en una mentida. Però m’agradava tant i tant!

IMG_5756.JPG

progrés?

Avui he sortit a fer un tomb per la meva ciutat. Els divendres m’agraden entre moltes altres coses perquè els aprofito per fer aquesta passejada que m’ajuda a desconnectar de les cada vegada més dures i difícils setmanes laborals. He passat tres cops per davant l’ajuntament. El primer cop hi he vist moviment; el segon cop m’he adonat que s’estaven fent els preparatius per commemorar el dia mundial contra la violència masclista. Llums d’un color lila suau, micròfons… s’anava preparant l’escenografia. Hi he tornat a passar quan hi havia força gent congregada mentre se sentia una oradora parlant (com està de moda darrerament) en femení. He tingut temps de sentir un discurs rebutjant la violència masclista, defensant la integritat i la llibertat de les dones. En el moment que arribava al capdamunt de la congregació he sentit uns aplaudiments forts i llargs que indicaven que l’acte arribava a la fi. Més tard, a casa, mentre sopàvem la meva filla m’ha dit que a la discoteca més “famosa” de M. les noies no paguen entrada i només els nois han de pagar per entrar-hi. He trigat a reaccionar. Fa més de trenta anys, quan jo tenia l’edat de la meva filla, les noies no pagaven si volien entrar a la discoteca i els nois sí. En aquells temps jo era molt jove, molt feminista i molt radical i em semblava espantós que passessin coses com aquelles. Encara em semblava més espantós, però, que algunes noies que eren assídues a les discoteques d’aleshores, ho justifiquessin dient que si es feia d’aquella manera era per assegurar-hi la presència dels nois. Jo no ho entenia, ni ho volia entendre. Però el que ja em sembla increïble és que ara, al 2016, més de trenta anys més tard passi exactament el mateix. Les noies no paguen perquè són l’ham. Els nois paguen perquè volen mossegar l’ham. L’oradora de l’ajuntament deia que s’havia d’educar el jovent per fugir de la societat patriarcal, dels estereotips masclistes… sí, sí, i tant! podríem començar educant els empresaris de discoteques que són els que tenen la capacitat més gran de xuclar masses i masses de joves i adolescents setmana rere setmana. Joves amb estudis, preparats, moderns, independents i amb criteri que ni tan sols es plantegen no anar a les discoteques que perpetuen rols sexistes. Això sí, si cal fer vaga per no anar a classe, per ser solidari, per no sé quina revàlida que potser s’aplica, que un tal Wert… farem vaga perquè ens hi va la vida!

Ovidi

A tu t’emprenya molt que jo et tingui mania. Va com va.
A mi m’emprenya molt que tu vagis fent cria. Va com va.
A tu t’han dit preciós, a mi m’han dit tu calla. Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla. Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida. Va com va.
Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou. Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou. Va com va.

(Adaptació a manera d’entrada de blog. Ovidi, perdona’m!)

img_5425

inútil

A la nit ens van portar a veure els llocs d’interès turístic. A mi tot això no em feia ni fred ni calor. Sobretot els museus. L’acumulació antinatural de rareses sempre em deixa aclaparat. És una ximpleria tenir més d’un Rembrandt en un mateix lloc.

Sergei Dovlatov, La filial

tornada

Després del curs escolar i dels dos cursos de formació han arribat les vacances. Gairebé no em fan ni il·lusió. Hi arribo tan esgotada que refer els trossos que tinc escampats amunt i avall se’m fa difícil. El fet que no em provoquin cap mena d’il·lusió no vol dir que no les vulgui o que no les desitgi. Al contrari, les necessito per viure i per refer-me i per recordar-me amb un mantra repetitiu i silent que no deixaré mai més que la feina m’embruteixi d’aquesta manera.

IMG_2862

boira

Ahir era a la Colònia Vidal, al Berguedà. De fet hi vaig anar amb cent cinquanta persones més ja que jo només hi anava com a acompanyant dels grups que hi feien una visita programada. Els darrers dotze anys m’hi he desplaçat força vegades i crec que em sé la visita de memòria. Me’n conec els racons i topants i anècdotes relacionades. Aquesta vegada, però, hi va haver una novetat: la boira. Generalment sempre hi he passat fred, hi he vist gel i glaç i algun cop, pluja. Aquesta vegada, en canvi, més aviat feia calor. Portem uns dies amb un estiuet de sant Martí que no ens abandona i l’hivern es resisteix a arribar, tot i així, els canvis de pressions i els jocs climatològics ens van regalar un paisatge romàntic. Em va fascinar veure la boira suspesa al fons del passeig dels plataners. Vaig allunyar-me de la colla i em vaig acostar cap a l’espessor blanca per veure si hi distingia un fantasma. No vaig tenir sort i aviat vaig haver de deixar els somiejos enrere i concentrar-me en la tasca que m’havia portat fins allà. D’un temps cap aquí, crec que els fantasmes només els porto a dins.

foto-1